Concentració per l'alliberament d'Ainhoa, Enric i Rosella



Una vegada més, ens tornem a reunir per tal de fer un sentit homenatge a Ainhoa, Enric i Rosella, els cooperants segrestats el passat 23 d’octubre.

Ens tornem a reunir per tal de mantenir la nostra reivindicació del seu alliberament.

Per tal d’enviar una salutació d’afecte i d’estima als seus familiars i amics.

També volem expressar el nostre desig que el poble sahrauí, que també es troba impedit d’exercir la seua llibertat, puga tornar al seu país i exercir la seua voluntat d’una manera oberta i franca.

Ja fa quasi mig anys que van els tres cooperants van ser segrestats i encara continuen en la mateixa situació.

O pitjor.

Perquè els fets que estan ocorrent a Mali, el territori on es troben, són preocupants per a tots;
però, sobretot, per als nostres companys.

Primer va haver un colp d’estat. Després els tuaregs del nord es van alçar contra el govern central de Bamako. I ja han declarat la independència del territori del nord de Mali. A aquesta revolta es van afegir els grups escindits d’AQMI. Però, el moviment independentista tuareg és majoritàriament laic. La unió entre tuaregs i fonamentalistes no és més que una unió d’interessos puntuals que pot explotar més prompte que tard. I, això, amb conseqüències completament imprevisibles. Com també ho són les conseqüències d’aquesta unió mentre dure.

Ara els colpistes, a Bamako, han acceptat de retirar-se del poder. Però no queda gens clar –tampoc- com serà tot el procés. A més hi ha el desig de la recuperació del territori perdut al nord. La qual cosa pot desfermar una llarga guerra civil.

I els cooperants segrestats continuen en una situació inestable –tot i que sembla que “es troben bé” (entre cometes)-. Però encara no són lliures!

Des d’ací volem enviar una forta abraçada als familiars i amics d’Ainhoa, d’Enric i de Rosella.

 

Hui llegirem uns versos del poeta sahrauí Chejdan Mahmud Yazid

Siroco

El día se hace eterno

ya de antemano.
Fatimetu agita su melhfa
y envuelve su impasible rostro
con la tela cotidiana.
Otras miradas tristes
invocan algún misterio.
Desde las vísceras
de la endeble morada
se retuerce la tranquilidad
y, de paso,
se enojan las moscas.
Allá en la penumbra
balbucea algún niño,
entonces
se desprende algún
desairado sermón
y un ambiente distante
carcome las gargantas.
En la frontera
de la jaima y la nada,
el día se hizo amargo,
y nadie quiso
maldecir a los dioses.