PER l'ALLIBERAMENT D'AINHOA, D'ENRIC I DE ROSSELLA

Hola a tots,

Dissortadament, hui sí que tenim novetats per comentar:

Com sabreu, tot i que no s’ha ventilat excessivament la nota: el grup terrorista que reté els cooperants Ainhoa, Enric i Rossella, ha amenaçat d’acabar amb la vida d’Enric.

No podem més que indignar-nos per la situació que afecta aquests companys, una situació que acaba de patir una volta de rosca més en la seua inseguretat.

Si ens preguntem el perquè d’aquest anunci no podem més que aventurar que els terroristes no estan contents amb el ritme de les negociacions, o per allò que se’ls ofereix per part dels negociadors que tracten de salvar els cooperants.

La situació és més delicada, si cap, que abans. Confiem que els negociadors saben què porten entre mans.

Des d’ací pot ser fàcil pontificar i dir “jo faria això”, “caldria fer allò”...

Però, no podem oblidar les conseqüències que pot portar a terme qualsevol de les eixides.

Amb tot, considerem que la vida dels cooperants és el primer bé que cal estalviar. Que cal assegurar.

Però, això no ens ha de fer perdre de vista la clau de la qüestió: hi ha uns companys, uns cooperants que han estat segrestats perquè ells, i tants d’altres com ells, molesten. Molesta que hi haja tot un arc solidari amb el poble sahrauí que, des de les nostres cases, des dels nostres pobles, continue col·laborant amb un poble que va estar abandonat, i venut a una nova potència ocupant, que no respecta, ni mínimament, els drets humans. Una potència que actua amb l’aquiescència de països que s’autodenominen democràtics.

Des d’ací, una vegada més, volem enviar una abraçada afectuosa als familiars i amics d’Ainhoa, d’Enric i de Rossella. I expressar-los que nosaltres estem amb ells i amb els companys segrestats.

Hui llegirem un poema de Bahia Mahmud

Seis grados bajo cero

Ese día me levanté guiado

por instintos ajenos
a mi condición de beduino,
serpenteando
por calles de bares,
qué estorbo
con mi ruído de tripas.

No sé cómo perdirle perdón

por si el ruido de cientos
de tripas
que me siguen en la misma fila
rompen su tranquilidad.

Perdón, señor.

Perdón, camarero.
Perdón, clientes bien resguardados.

Perdón, caminantes bien abrigados

por las aceras.
Yo también
quiero vivir sin su limosna
ni lamentos.

¡Qué frío hace!

¡Me duelen las piernas,
y me sangra la nariz!

¡Seis grados bajo cero!

Me cuestan renovar mi estancia
en el vientre de una madre puta

que me abortó en la oscuridad.