La colla El Rebrot i els Dolçainers de la Safor-UPG
es van sumar a la celebració i van interpretar unes albaes
en homenatge als alliberats i als sahrauís
Hola a tots,
Amics i amigues que ens heu acompanyat durant les
trenta-sis concentracions que hem realitzat des que Ainhoa, Enric i Rossella van
ser segrestats; des del 23 d’octubre del 2011.
Han estat nou mesos d’angoixa, de por, de ràbia, però també d’esperança en allò que finalment s’ha produït.
Durant aquests dies que hem, heu, mantingut encesa
la flama del record, que ens hem reunit ací per fer visible, cada setmana, el
segrest dels nostres companys, hem viscut moments d’esperança, -ens feien saber
que els cooperants estaven “bé”-; però sobretot han estat moments de
desesperança –des dels primers dies, on tot era molt estrany (amb comunicats
reivindicatius que eren desmentits seguidament; que si eren AQMI, que si eren
una escissió...); després, els llargs períodes de silenci, i, pitjor encara,
falses notícies sobre l’alliberament de la cooperant sarda, Rossella; moments d’interrogants,
d’estranyesa: com la visita secreta del president del govern espanyol a Mali,
per parlar amb el president del país; els moments del colp d’estat al mateix
Mali; i al consegüent guerra que ha dut la independència al nord de Mali (el
territori on eren retinguts els cooperants segrestats); les relacions entre els
tuaregs i els islamistes –aliats en la declaració d’independència, però oposats
en el tema de la laïcitat /religiositat; moments de por, d’angoixa, com quan
van amenaçar de matar Enric.
Han estat nou mesos en què hem volgut expressar la
nostra solidaritat amb els familiars.
Uns mesos de silenci, de penúria informativa, que
podíem entendre en raó de la discreció amb què conduir aquestes situacions, en
els quals hem expressat la preocupació, l’angoixa, la inquietud per la sort
dels cooperants.
He de confessar que, en més d’una ocasió se m’ha fet
difícil vindre ací a dir-vos que no hi havia res, que no se sabia res, a
contar-vos el no res, els dubtes, els interrogants. Però el més important era
que continuàvem mantenint erta la nostra flama de record i de reivindicació de
la llibertat per als nostres companys.
Dimecres, quan vaig rebre el primer missatge que
anunciava l’alliberament, vaig tindre certs dubtes. Però el vaig rebotar,
estàvem en les activitats de la jornada dels xiquets a Gandia, anàvem a visitar
el parc de bombers. La primera resposta que vaig tindre va ser de la
incredulitat d’un company; però, seguida d’una immediata alegria, d’un goig que
es va convertir en un bullir de missatges de felicitacions.
Tots ens felicitàvem.
Tots ens hem de felicitar, US HEM DE FELICITAR perquè,
des d’ací, gràcies a vosaltres, si bé no hem ajudat a la resolució efectiva del
segrest, sí que hem fet una cosa molt important, mantindre viva l’esperança de
l’alliberament, enviar, cada setmana un missatge d’ànim i de confort als
familiars i amics dels segrestats. Un acte simbòlic demostració d’una
solidaritat que no entén d’interessos generals.
No vull acabar sense tindre un record per a Blanca
i Montserrat, de Metges sense Fronteres que estan en algun lloc de Somàlia, i
desitjar el seu ràpid alliberament.
Finalment, crec que hem de denunciar, una vegada
més, aquest segrest com una acció que va més enllà de la simple captura d’unes
persones a canvi d’uns determinats beneficis.
Amb aquest segrest, els autors ideològics tenien
un objectiu ben clar, el de minar la resistència del poble sahrauí, el
d’afeblir els lligams solidaris que ens enllacen amb els refugiats sahrauís.
NO HO HAN ACONSEGUIT
Els cooperants ja han expressat la seua voluntat
de tornar.
Nosaltres, els amics del poble sahrauí, expressem
la nostra voluntat de continuar treballant perquè aquesta ignomínia desaparega
del mapa, perquè els sahrauís no hagen de continuar lluitant per recuperar la
llibertat. Perquè, els xiquets de les Vacances en Pau, que ara ens acompanyen
no hagen de vindre mai més des d’uns campaments de refugiats, sinó que siguen
ells els qui acullen els nostres fills al seu país del Sàhara Occidental.
+web+gran.JPG)
