Ací reproduïsc el text.
El dia 27 de febrer se
celebra l’aniversari de la proclamació de la República sahrauí. No és un
aniversari que signifique alegria. Per ara és la commemoració de la
reivindicació d’un poble que no vol desaparéixer: des de fa trenta-sis anys el
poble sahrauí pateix la ignomínia de ser un dels últims pobles colonitzats que
encara no ha pogut expressar lliurement quina és la seua voluntat per al seu
futur.
L’any 1975 es produïa
un dels actes més foscos de la història de la descolonització africana. La
potència colonial, Espanya, es reunia amb representants del Marroc i de
Mauritània per tal de “cedir-los” el territori de la colònia espanyola a canvi
de beneficis econòmics en la pesca i en els fosfats (durant 25 anys).
Amb la retirada de la
metròpoli es va desencadenar una guerra d’ocupació que va acabar amb un alto el
foc l’any noranta-u. Però no amb la pau.
Una ocupació que ha
dut com a conseqüències la partició del territori per un mur de 2.700Km,
“protegit” per milions de mines antipersones i anticarro; l’existència d’uns
campaments de refugiats, a Tinduf, Algèria, on malviuen centenars de milers de
ciutadans que esperen poder tornar al seu país, en llibertat. Una ocupació que
ha produït –i continua produint- milers i milers de morts, de desapareguts, de
torturats, de violacions dels drets humans...
Una ocupació tolerada
per la comunitat internacional que, a més, es beneficia de negocis,
completament il·legals, amb les riqueses naturals (pesca, minerals...) d’un
territori no autònom, com es el Sàhara Occidental.
La població sahrauí
que malviu, tant en els campaments de refugiats, com en els territoris que
ocupa el Marroc, és completament ignorada pels governs de països
“autodenominats” democràtics que valoren més els components econòmics de les
relacions internacionals que no els valors humans. Unes relacions que produeixen
situacions orwellianes, kafkianes, com la de veure com l’enemic públic número u
passa a ser el gran amic d’occident. Podem pensar en qualsevol sàtrapa del
mapa.
Mentre, el poble
continua a mercè dels interessos de la geopolítica que bloquegen resolucions de
l’ONU, aprovades pels mateixos països que, després, les ignoren. Com ara la que
afirma que la solució al cas del Sàhara Occidental passa per la celebració d’un
referèndum d’autodeterminació.
Però, com que el país
violador –el Marroc- no accepta la resolució, els governs (de tots els colors)
s’agenollen al seu davant per poder continuar mantenint els privilegis
econòmics particulars –inconfessables, perquè són prioritzats a la dignitat
humana-.
La política de bones
relacions amb els països veïns, que en cap moment volem qüestionar, no pot, o
no hauria de poder ser més important que la política de la defensa de la
dignitat humana. I, això, ja ho hem vist moltes vegades, és esclafat per la raó
d’estat.
Mentre la dignitat
humana tinga un preu (el dels fosfats, la tonyina...), mentre els governants
patirem una crisi sistèmica més important que la econòmica que ara ens afecta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada