VACANCES EN PAU 2012

Hui reproduïm un article qua va aparéixer el passat setembre a El Periòdic d'Andorra. Publicat per Pepa Gimeno.

Ara que estem preparant la campanya del 2012 pot ser útil fer una mirada a les de l'any passat.

Unes històries que enganxen

Els 24 nens i nenes sahrauís que han passat l’estiu a Andorra ja han arribat als seus poblats de refugiats. Han estat dos mesos d’experiències i convivència no només per a ells sinó també per a les famílies d’acollida.

Són màxim 30 quilos. Unes maletes carregades d’il·lusió, de regals i d’altres eines quotidianes com una paella, una cafetera i material escolar. Però aquestes bosses gegants embalades amb plàstic s’emporten també dos mesos d’una experiència inoblidable. Seixanta dies d’estima, d’intercanvi cultural i d’aprenentatge.

Els nens sahrauís van embarcar ahir a la una de la matinada en un vol de Barcelona cap a Tinduf on tres hores després els repartirien en camions i autobusos a cadascun dels campaments de refugiats. Un estiu més. Per alguns, el primer i per a d’altres, l’últim. Aquests darrers ja han complit 12 anys i ja no poden formar part del programa de ‘Vacances en Pau’ que moltes associacions del poble sahrauí, entre d’elles l’andorrana porten endavant amb nens entre sis i 12 anys. Molts continuaran els estudis de secundària en altres poblats durant l’any i en estiu han de tornar amb les seves famílies.

El comiat, com qualsevol, ple d’emocions. Però aquest es barreja amb un esperit d’il·lusió i d’alegria singular. Els nens tornen a les seves cases, ben bé tendes. Després de dos mesos tenen ganes de veure les seves famílies i més encara carregats de regals i de roba que se’ls serà molt útil en aquells campaments que no tenen com aquí, una perfumeria a cada cantó o un comerç per poder comprar quelcom. La tristesa és més palesa als rostres d’aquells que ens quedem aquí. Aquells que hem fet de pares i mares durant aquest estiu i que ens fa pena acomiadar-nos d’uns nens que són especials i que ens han omplit tant. El buit que queda és el que fa aflorar les llàgrimes.

A l’autobús, alguns nens entre els cants i jocs amb música sahrauí, miren la finestra i després d’un plor breu, somriuen. Estan contents, és una tristesa momentània.



Maletes amb DNI

El nom, el número del grup al que pertanyen, la wilaya o campament, la dahira (tipus de barri o districte) i el nom de la mare, acompanyat d’una fotografia i una cartolina de color segons el poblat, és el que figurava com un carnet d’identitat en cadascuna de les 24 maletes dels sahrauís «andorrans». A la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, es van unir amb altres centenars de més embalatges amb rostres de nens sahrauís provinents d’altres terres catalanes que també es disposaven a volar en el viatge de retorn. Les hores d’espera es fan llargues. Els vols es van retardar més d’una hora, i finalment l’avió va sortir a la una de la matinada. Durant l’espera i després de la facturació i pes de cadascun dels equipatges amb DNI, jocs i entrepans, però també trobades de nens del mateix poblat que han passat l’estiu en diferents destinacions.

Minetu, Aziza, Aisha, Hamet, Mama, Hanna, Najiba, Mimi i així fins a 24 noms són els nens que han conviscut en les famílies d’acollida andorranes. Darrere de cadascun d’aquests nens hi ha una història. Una vida real que als que estem aquí no només ens recorda que hi ha un tercer món sinó que ens posa un peu en ell. Aquest món, tant llunyà sempre, s’apropa, i ens fa veure els seus rostres i ens mostra els seus sentiments. L’experiència descobreix el desequilibri de la balança, la injustícia i la manca d’oportunitats en la què viu aquest poble.

Amb aquest programa les famílies es comprometen a passar diferents revisions mèdiques aquests nens. Es tracta de que aquests nens puguin sortir durant els mesos d’estiu de les altes temperatures del desert (que giren al voltant dels 50 graus) i de la manca d’aliments, per conèixer també altres cultures. No es mostrar-los cap caramel que després no puguin menjar. És una oportunitat, sense la qual aquests nens no coneixerien altre món que el de la sorra dels campaments. Es tracta com no de sensibilitzar als que estem aquí, per treballar i per cooperar amb els que no estan tant bé com nosaltres. Es tracta d’adquirir aquella responsabilitat que tothom té o hauria de tenir.

A les escoles del Sàhara se’ls ensenya el castellà, i aquí venen a practicar-lo, encara que en pocs anys ja parlen tant el castellà com el català.

Moltes famílies, la majoria repeteixen cada any amb el nen o nena que se’ls ha adjudicat, o inclòs amb dos. D’altres s’atreveixen a provar. És un adéu fins l’any vinent per aquells que tornaran, i un adéu indeterminat per als que ja han complit 12 anys. El contacte per telèfon mòbil es manté i són moltes les famílies que prenen el pas de viatjar al Sáhara i de passar deu dies amb les famílies al campament i comprovar així, de primera mà, com viu aquest poble i conèixer la seva cultura.

«Aquesta experiència enganxa», això diuen molts que l’han provada. La convivència en primera persona amb nens que no han vist mai un lavabo, un llit, o que es sorprenen amb l’aigua corrent, i com no amb tantes i tantes coses que nosaltres no valorem, com diu l’anunci, no té preu.

Felicitat envejable

Són nens que els que són pares diuen que no poden comparar-se amb els fills. Els sahrauís no es cansen d’agrair-te cada dia qualsevol cosa que els ofereixes. Són diferents perquè són feliços i la seva felicitat no depèn d’adquirir un joc de la Play. Són feliços, simplement.

Aquesta és, potser, una de les coses més importants de la què ells gaudeixen i nosaltres manquem i envegem.

Tot i les mancances en les què viuen, els nens sahrauís els sobra alegria. Pot ser la principal arma per fer front a una vida en una terra amb un mur de més de 2.000 quilòmetres vigilat per 150.000 soldats de l’exèrcit marroquí, que està estretament vigilat amb radars i rodejat per un extens camp de milions de mines antipersona.

Cadascun d’aquests rostres han ensenyat a les seves famílies andorranes la seva manera particular de viure, de ser com són i han adquirit coneixements. Un d’ells, pot ser el més important, és que hi ha un altre món i altres oportunitats fora dels campaments, i que han de lluitar perquè el seu país també formi part d’aquest mercat d’avantatges, i així pot ser equilibrar un poc més la balança. El Sàhara però té primers altres deures com és l’autodeterminació.