un altre dijous sense notícies d'Ainhoa, d'Enric i de Rossella

Hola a tots un dijous més.

Malgrat que encara no sabem res de nou, i que diuen que l’absència de notícies són bones notícies, hem de dir que –per a nosaltres- aquest silenci, aquesta absència de notícies, no és una bona notícia.

Aquest silenci pesa com una llosa sobre els nostres cors. Una llosa que ens ofega l’ànim.

Tot i que, almenys, els segrestadors no han portat a terme la seua amenaça sobre la vida del cooperant Enric,

i que això ens fa pensar que les negociacions van per un bon camí; que, com a mínim, estan permetent salvar la vida dels cooperants segrestats, i mantindre l’esperança d’un alliberament.

La notícia que tots esperem, que tots reclamem que es faça realitat, de l’alliberament dels segrestats, encara no s’ha produït.

I, nosaltres, des d’ací, continuarem reunint-nos per recordar que els nostres companys són, encara, en mans dels terroristes; per alçar la nostra veu contra aquesta injustícia que amenaça, no només les seues vides, sinó també tot el món de la cooperació amb els refugiats sahrauís.

Des d’ací volem enviar una forta abraçada d’ànim als familairs i amics d’Ainhoa, d’Enric i de Rossella.

Ara llegirem un poema de Liman Boicha

Al fin el cielo se acordó de nosotros

Al fin el cielo se acordó de nosotros,

los niños giraban como trompos pidiendo lluvia,
y febrero, como siempre, respondió a sus plegarias.

Diluvió como nunca,

y la barca de barro, donde navega nuestro sueño,
se deshizo,
¡tierra en la tierra!

La esperanza de los hombres azules se ha quedado desnuda,

pero no ha muerto,
brotará renovada, con las flores del desierto,
que saben dormir en la memoria del suelo,
hasta que algún febrero, redimido con plegarias de niños,
las despierte.

Al fin el cielo se acordó de nosotros,

cuando todo el universo nos tenía en el olvido.