Sis mesos segrestats



Hola a tots,

Ja fa més de sis mesos que ens reunim, ací, per tal de reclamar l’alliberament dels nostres companys, Ainhoa, Enric i Rosella.

Ja fa més de sis mesos que ells es troben en mans d’uns terroristes que pretenen obtenir uns diners a canvi de la seua llibertat. O això és el que confessen, perquè ningú no dubta que hi ha més interessos al darrere.

El seu interés –o els autors intel·lectuals del segrest- és el d’afeblir, o reduir la cadena solidària que ens uneix amb el poble sahrauí, tant amb els refugiats com amb els que viuen sota l’imperi del terror marroquí, al Sàhara ocupat.

Nosaltres, des d’ací no podem fer res, només podem fer el que estem fent, solidaritzar-nos i recordar, denunciar, aquesta situació a què estan sotmesos uns ciutadans que, com nosaltres, no volem que el vel de silenci amb què es vol tapar el genocidi contra el poble sahrauí continue amagant aquesta injustícia.

Nosaltres només tenim una arma, la de la raó, la de la paraula. I la continuarem fent servir mentre continuen aquestes injustícies.

Ens continuarem reunint ací mentre continue aquesta barbàrie.

Hui llegirem un poema del poeta de la Generación de la Amistad Saharaui: Saleh Abdalahi

La voz del silencio

En su infinita soledad supo que buscaba

algo más que fantasmal, algo categórico,
algo que tuviera voz sólo para sus pensamientos
que tuviera cuerpo y la voz de su silencio.
Lo encontró en su infinita soledad
bajo el sol de abril.
Le habló de su nacimiento en la arena,
de sus largas caminatas detrás de las nubes,
de la fatiga de su horizonte,
de las espinas del camino,
de los días y noches de guerra.
Y con la tarde de abril perdió lo que en su infinita
soledad encontró.
El único que entiende la voz de su silencio.
Su sombra.