22 setmanes sense Ainhoa, Enric i Rosella

Bona nit a tos i a totes,

 Gràcies, una vegada més per acompanyar-nos, un dijous més, en la nostra reclamació per l’alliberament dels cooperants segrestats, Ainhoa, Enric i Rosella.

Continuem sense saber res de la seua situació.

Tot i que, fa quasi un mes, ens van dir que es trobaven bé, no podem deixar de preocupar-nos donada la situació en què es troba el país, Mali, on es troben.

El colp d’estat, la inestabilitat de la situació, l’assassinat del negociador que enviaven els segrestadors són elements d’inseguretat que s’afigen a la ja de per si insegura situació de trobar-se sotmés a un segrest.

I ara llegirem un poema de Bahia Mahmud Awad, de la Generación de la amistad Sahraui

El llanto de los sueños

Nuestros implacables sueños

se fosilizan,
y se convierten en grabados
de cuevas de otras eras,
que unos buscan,
otros visitan,
estudian,
investigan,
mientras que nuestro alma
se destierra
y se despoja
impunemente de nuestros cadáveres.

Perdurará ese llanto de los

agredidos,
el largo sueño de nuestros muertos,
el silencio de los cómplices,
la paciencia del amigo,
la cordura de nuestros viejos,
la ferocidad de nuestro verdugo.

Cuando el mundo nos clama

de pacíficos,
cuando nuestros anhelos
son acribillados,
cuando postergan cada año
el sueño
que tenemos hecho ya de rocas,
cuando en el ruedo del mundo civilizado
nos contemplan malheridos.

¡Nuestros implacables sueños

se forjan!
¡Nuestros implacables sueños
se forjan!

Ainhoa, Enric i Rosella. Cinc mesos segrestats

Bona nit a tots i a totes

  

Demà farà cinc mesos que els cooperants Ainhoa, Enric i Rosella van ser segrestats mentre treballaven en la cooperació amb el poble sahrauí.

Demà farà cinc mesos que van ser privats, violentament, de la seua llibertat de moviments.

Demà farà cinc mesos que els seus familiars, que els seus amics, no poden abraçar-los, no poden compartir amb ells unes paraules

En aquests cinc mesos han passat moltes coses: hem tingut unes eleccions; han vingut els Reis –els de de veres-, hi ha hagut èxits i fracassos en competicions esportives, hi ha hagut notícies clamoroses, ens han dit que alliberaven una de les segrestades (cosa que no va succeir realment), hem superat una nova edició de les falles... han passat moltes coses, mentre ells veien com el sol es ponia, cada dia, sense poder moure’s lliurement. Sense poder tornar a casa, sense poder tornar a veure els seus éssers estimats.

Ara, un nou element s’afig a la incògnita. El colp d’estat que s’ha produït a Mali. D’una banda ens referma en els dubtes que expressàvem, ara fa un parell de setmanes, arran del viatge secret del ministre d’afers exteriors espanyol a Mali. El mateix ministre hui ha reconegut que, com que els segrestats es troben en una zona que escapa al poder de Bamako (la capital de Mali), aquest colp d’estat no afecta la seua situació. Però, aleshores, què feia Garcia Margallo parlant amb el president –ara enderrocat- de Mali? O va parlar amb una altra gent, en un altre lloc?

Més dubtes que no fan més que augmentar l’angoixa dels familiars i amics dels segrestats.

Nosaltres, mentre els nostres companys no siguen lliures continuarem reclamant el seu alliberament.

 

 Ara llegirem un poema de l’escriptor Mohamed Ali Ali Salem, del grup Generación de la amistad saharaui.

Las palabras

Las palabras

a veces, las palabras
a brotes de hechizantes arrullos
como silentes aves se posan
lloviendo leve, profundamente
un olor de albahaca
un ahumado corazón,
una dicha de doble sentido,
una anatomía de dicha
donde se confunde el mira,
el toca, el gusta, el huele,
enfilados en ansia de tímpano.

Incipientes palabras

alados verbos,
yertos hilos, insomnes fonemas,
embelesador cutis de voz
y nupcias de oído y lengua
en alfombras de teléfono.

Sé que las voces han atracado
en la ribera de aquello.
Aquello que el pudor
y el espectro de la duda
anhelan atenuar.

Pero…, la plática telefónica

de sintaxis pronta,
la cálida caricia de oído
el poético jugo,
la afinidad, la dulzura
del encuentro telefónico
disipan su timidez
y mi temor al ocaso
de este alba que despierta.

Las palabras,

a veces las palabras,
la tupidas, las transparentes
hijas de lo que pensamos,
aletean, vuelan y vuelan,
trazando confines de Venus.
 
A veces las palabras
absorben de los ojos su brillo,
su esencia, su semántica
y aletean,
revolotean y se posan
en aquel lugar, en el de esto
que tenemos entre manos
y a donde el cutis de tu voz
ofuscadamente me llevan.

… Y a veces las palabras

susurran una dicha del doble sentido,
la dicha palabra del indecible
y cierto alba que despierta.

Una setmana més sense Ainhoa, Enric i Rosella

Bona nit a tots i a totes.

Una vegada més ens hem de tornar a reunir, ací, per clamar per l’alliberament dels companys Ainhoa, Enric i Rosella.

La setmana passada ens reuníem amb el regust agredolç de veure com, si bé havíem tingut alguna notícia dels segrestats, ara tornem a estar submisos en el silenci que ve regnant des de fa més de quatre mesos.

Nosaltres, des d’ací, cada dijous alcem un crit contra l’oblit, contra el silenci. Un oblit i un silenci amb què els voltors volen cobrir les seues iniquitats. Les seues vergonyes.

Ara són tres joves, que han estat segrestats, però des de l’any 75 és tot un poble el que ha estat, i encara continua segrestat per aquells voltors que es barallen per tindre una posició predominant en la seua tasca de l’espoli.

Uns voltors que volen que el silenci –i l’oblit- s’estenga definitivament sobre tot un poble i sobre la solidaritat que desperta.

I és que la dignitat d’aquell poble en la seua resistència per aconseguir la llibertat, i la simpatia que desperta aquella lluita entre el nostre poble i els pobles veïns, molesta els voltors dels interessos generals, que no volen ser molestats mentre s’apressen a rosegar les despulles d’aquell que encara no és un cadàver, que encara no han matat.

La solidaritat, el moviment solidari, ací i en d’altres llocs, és sobretot una denúncia de la ineficàcia dels governs en complir això que, pomposament, anomenen objectius del mil·lenni. Objectius que es marquen per esborrar la pobresa, la misèria, la injustícia... del món, però que són uns objectius que, curiosament, s’esborren ràpidament de la seua memòria.

La nostra expressió de solidaritat, ací, en aquesta plaça, amb els segrestats, i amb les seues famílies i els seus amics, és el crit silenciós de la indignació contra els últims responsables de les injustícies al món, contra els poderosos que tenen l’ànima del material dels diners.

Amb aquest crit silenciós volem despertar les consciencies adormides, silenciades pel vel que ens vol amagar la realitat més crua.

Per acabar llegirem un poema de Luali Lehsan,  un poeta del grup Generación de la Amistatd Saharaui

Vamos a despertarnos

Vamos a despertarnos del letargo de este sueño

que corroe nuestra memoria.

Disparad vuestras carabinas de olivo

contra las tempestades del olvido,
que pretenden vaciar nuestros cofres,
del olor de las guerras,
del suicidio del tiempo,
de la esterilidad del alma.

Mirad hacia el espejo de ayer para contemplar

nuestro rostro;
el de los escombros del amor en la ciudad ausente,
el de los espejismos donde vaga nuestra infancia,
el de la tempestad de lágrimas que ensució el rostro del cielo.

Y recordad la ignominia de los pechos que amamantan

la voraz apetencia de la guerra.

NO OLVIDAD, NO OLVIDAD

Tonyina (i més coses) tacada de sang

Al llarg de a història del món, totes les ocupacions d'un territori per part d'un altre país han estat motivades pel desig d'enriquir-se a través dels recursos que hi ha al territori ocupat.
Un enriquiment il·legal, i il·legítim, que, a la metròpoli disfressen, sempre, invocant diversos motius. Uns motius que van des del suposadament altruista de difondre la cultura, la llibertat, el progrés, fins als més prosaics aixoplugats sota el paraigües de l'interés general (interés general que es redueix a l'interés econòmic d'una sèrie d'oligarques del país ocupant, o beneficiari de l'ocupació).
Els diferents ocupants de la Moncloa han seguit una d'aquestes sendes des de la vergonyant retirada del Sàhara (llavors) espanyol, per la porta del darrere, de l'administració colonial espanyola.

La rapinya dels voltors arriba a voler emportar-se fins i tot l'arena, el sòl, del país que estan esquilmant.

Mireu aquesta notícia publicada al Marroc mateix:

http://www.panoramaroc.ma/fr/index.php/presse-quotidienne/politique/gouvernement/3659-abdelaziz-rabbah-se-prepare-a-publier-la-liste-des-exploitants-des-carrieres-de-sable

Si voleu saber més sobre l'espoli de les riqeuses naturals del Sàhara aneu a aquesta pàgina web de Western Sahara Resouce Watch.

un dijous més sense Ainhoa, Enric i Rosella

En aquesta setmana hem tingut sensacions agredolces al voltant del segrest dels cooperants.

Per un costat hem vist com el ministre Garcia-Margallo havia fet un viatge a Mali per preocupar-se pel benestar dels cooperants segrestats.
Per un altre lloc es va difondre la notícia de l’alliberament de Rosella, la cooperant sarda.

D’altra banda, s’han fet realitat les hipòtesis d’alguns dels motius del segrest: l’econòmic, demanen trenta milions d’euros a canvi dels cooperants, més l’alliberament de presos terroristes que hi ha en presons europees.

Però, aquestes notícies tenen un costat fosc.

En primer lloc l’alliberament de Rosella només ha estat una falsa notícia. No ha ocorregut. Alguns mitjans de comunicació van llançar la notícia de l’alliberament, però no l’han rectificada. Rosella continua en mans dels segrestadors, en companyia d’Ainhoa i d’Enric.

Estrany. Segurament era la voluntat d’alliberar-la, però els segrestadors no han quedat convençuts de la contrapartida que se’ls oferia.

En segon lloc, la visita del ministre no aclareix res. Ja sabem que, des del ministeri espanyol, des del govern espanyol, es preocupen per la situació dels cooperants!

Però, Calia la seua presència, en secret, per entrevistar-se amb el president de Mali?

Hem de recordar que el territori on són els cooperants segrestats, tot i ser part de Mali, és un territori on no arriba el govern d’aquell país. No és amb el president de Mali amb qui s’ha de parlar, sinó amb els líders d’aquell territori. 

Mentre totes aquestes anades i vingudes, aquestes notícies no contrastades i silencis interessats es van succeint, els cooperants, que són el que interessa, continuen segrestats.

Ara us llegiré uns versos del poeta Luali Lehsan, de la Generación de la amistad que diu:

Supongamos

Supón que cada amanecer sea una puerta de acceso al día

Supón que los sueños sean armas de fuego
Supón que el alba sea un detector de sueños
Supón que algún día te dejen entrar.

Supón que el vuelo de un pájaro se pueda enlatar en un trozo de cielo

Supón que lo subasten en un mercado
Supón que adquirirlo sea un lujo.

Supón que un niño sea un papel en blanco

Supón que la tinta que escribe su memoria triste sea siempre roja
Supón que esté en tus manos poder hacerlo con los colores del arco iris
Supón que no lo hagas por pereza.

Supón que las flores de pronto se vuelvan racistas

Y rechacen tu mano ya no por blanca, negra, o amarilla
Sino por mano.

Supón que la sonrisa se vuelva una moneda de cambio

Y supón que fueras pobre o limosnero avaro

Supón que una carcajada sea toda una fortuna

Supón que te la roben. 

Supón que el tiempo se vuelva tangible como el agua

Supón que le dé por congelarse

Supón que te sorprenda fuera de casa. 

Supón que puedan privatizar el aire.

Supón que respires a crédito

Supón que un día no puedas cumplir

Supón que te hipotequen los pulmones. 

Supón que seas sólo una hipótesis, es decir, una suposición de dios

Supón que te descarte.

Més incògnites sobre el segrest dels cooperants

El segrest dels cooperants Ainhoa, Enric i Rosella -que ja dura més de quatre mesos- no para de generar episodis que, si no fóra pel caràcter dramàtic dels fets, podríem qualificat de colobrot esperpèntic.
Recordem que, des del començament, hi ha detalls que són més que estranys: en primer lloc, al cap d'un temps de silenci dels captors, se succeeixen reivindicacions en nom d'AQMI, i desmentits per part de la mateixa organització.
Ací, cal també recordar que els canals emprats per reivindicar el segrest no és el que fan servir habitualment els grups d'AQMI. Ni tan sols, el seu canal propi d'Internet. Els comunicats ens arriben a través de mitjans de premsa francòfons. Un altre element d'estranyesa.
No podem deixar de costat un detall: qui és beneficiari d'aquest segrest? sense cap mena de dubte, el primer beneficiari és aquell que vol doblegar la resistència del poble sahrauí, doblegar la seua lluita aconseguint, o bé, ubicar-los del costat del terrorisme internacional, o bé, retallant-los, encara més, els canals de solidaritat internacional que reben els refugiats dels campaments de Tinduf.
Després sabem que hi ha detinguts, i, curiosament, se subratlla la nacionalitat sahrauí (que al Regne d'Espanya no és reconeguda) d'algun dels detinguts. I això, silenciant un fet que és més que conegut: que hi ha sahrauís que es beneficien de l'ocupació marroquina del Sàhara Occidental. Com hi ha hagut col·laboracionistes, en totes les ocupacions militars, al llarg de la història.
Això sense oblidar les intoxicacions que arriben des del Marroc, titllant el POLISARIO de còmplices, sinó autors, del segrest.
Ara, el ministre espanyol Garcia-Margallo, fa un viatge secret -conegut a través de la premsa- a Mali, per tal de sol·licitar al president del país que faça tot el possible perquè el segrest acabe bé. (curiosament, no ha fet aquest viatge a Somàlia, on hi ha dues membres de Metges sense Fronteres, també segrestades des del mateix mes d'octubre). Quina és la diferència substancial entre un segrest i l'altre? Els dos països són un territori amb un estat que no se sosté. Ací no és amb les autoritats de Mali amb qui ha de parlar, sinó amb els que controlen la zona nord del país, els rebels tuàregs.
Curiosament, ara, ens fan saber que els segrestadors demanen trenta milions d'euros. I apareix (al mateix temps que sabem del viatge secret del ministre espanyol) a la premsa italiana la notícia de l'alliberament de la cooperant sarda, Rosella Urru. Alliberament que, encara no és un fet contrastat.

Activitats de difusió

l'ACAPS la Safor va realitzar, divendres passat, una xarrada de divulgació de la situació del poble sahrauí, a Miramar.
També es va explicar el treball de l'associació i, més concretament, la campanya Vacances en Pau

Dissabte va participar en la Fira interculturar de Beniflà.

18è dijous per l'alliberament dels cooperants Ahinoa, Enric i Rosella

Un dijous més ens hem hagut de tornar a reunir per reclamar l'alliberament dels cooperants segrestats.

Bona nit a tots i a totes.

Dissortadament, ens hem de continuar reunint sense saber res dels nostres amics, dels cooperants segrestats el passat 23 d’octubre.

Ens continuem reunint perquè encara no hem sabut allò que volem saber: que són lliures.

Mentre, ací, la vida continua amb els seus goigs i les seues penes, ells només tenen l’angoixa de no saber què passarà demà.

Mentre, els seus familiars i els seus amics ignoren què és d’ells.

Mentre, un grup de terroristes, de covards, que usen la crossa de les metralletes per suplir la falta de la raó, continuen intentant posar-nos la por al cos als amics del poble sahrauí; continuen intentant posar la por al cos al mateix poble sahrauí.

Els refugiats sahrauís, per la seua banda, als campaments, ara viuen amb la presència del segrest com a arma que pretén dissuadir-los de la seua lluita per la llibertat, per la recuperació del seu país; del territori d’on van ser expulsats per uns altres que també usaven les metralletes com a crossa per suplir la falta de la raó.

Nosaltres no trobem la diferència entre aquells i aquests. Volen el mateix, pretenen el mateix: atemorir el poble sahrauí, atemorir els amics del poble sahrauí. Però no saben que no ho aconseguiran.

El silenci que envolta aquest segrest ens angoixa, això sí; però hem de senyalar que també és un silenci d’oblit: un oblit que ja fa massa anys que dura. El oblit amb què volen fer claudicar la llibertat sota la bota dels interessos econòmics.

Per acabar, permeteu-me que us llija un poema de la poetessa sahrauí Zahra El Hasnaui, del grup de poetes sahrauís, Generación de la amistad, que escriuen en espanyol.

Diez y uno

A las madres saharauis,

desaparecidas durante años en mazmorras marroquíes,

a las infancias robadas.

Diez años y un día

en este dilatado desvelo

mirando sin ver.

Diez años y un día

afanándose la Ignorancia

en velar la Razón

Decidle,

que no reproduce

el ojo su imagen.

Que mis dedos

en el aire acarician

su voz, su andar

torpe y gestos

que trazan su nombre

de derecha a izquierda

y de izquierda a derecha

lo vuelven a trazar.

Decidle,

que, temblorosos,

no olvidan la abultada

mudanza del tiempo.

Decidle,

Que aunque

raptara el lienzo

yo ya bebí su sonrisa

y me embebí por los siglos.