Una setmana més de segrest i desassossec

Hola a tots,

Un altre dijous venim ací a recordar la situació en què es troben els cooperants Ainhoa, Enric i Rossella.

Ja porten vuit mesos en mans dels terroristes del grup autodenominat MUJAO.

Vuit mesos de penúries als quals, ara, s’afig, sens dubte, les provocades per l’asfíxia que es pateix al desert.

Fa un parell de setmanes parlàvem d’una revitalització de les negociacions, però no hem sabut molt més.

És cert que la discreció és una màxima en aquests afers. Una màxima que ha d’ajudar a portar a bon terme les negociacions.

Hem sabut, però, que el ministre italià d’afers exteriors ha fet unes declaracions sobre la –esperem- pròxima resolució del segrest. On afirmava, també, que la cooperant italiana es trobava en bon estat.

Desitgem que això siga ampliable als cooperants Ainhoa i Enric. I, certament, a tots els altres segrestats que es troben en mans d’aquest grup. I, com no, Montserrat i Blanca, de Metges Sense Foronteres, que són en algun lloc de Somàlia, també segrestades.

La nostra presència, ací, és un símbol del desig de resolució positiva del segrest.

Des d’ací, cada dijous, amb la paraula i els aplaudiments, volem enviar un missatge d’esperança i d’ànim als familiars dels segrestats.

Hui llegirem un poema de Liman Bocha que parla del Sàhara Occidental, dels sahrauís; però sobretot de la importància de la solidaritat.

Diu així:

Deseo de un pez

Antes de ver el primer pez

aletear sus encendidos colores.

Antes de presenciarlo

en la horca del anzuelo

con helados ojos de sobresalto.

Antes de ver el mar,

por primera vez.

En la escuela del exilio,

el maestro contaba

que hay un pez varado

en medio del Sáhara

y su deseo es volver al océano:

el maestro extendía sus brazos,

y debajo de ellos surgía el océano.

Des de la otra orilla

el pez deshidratado

serpenteaba y caía…

Y el pez sólo podía volver

-decía el maestro-

con la acústica de nuestros aplausos.

Enviem, des d’ací, ara, un aplaudiment que faça possible aquests desitjos que ens han dut un dijous més, a aquesta plaça.



Ja fa vuit mesos que Ainhoa, Enric i Rossella van ser segrestats

Hola a tots un dijous més.

Un dijous més ens reunim per tal d’expressar la nostra solidaritat amb els familiars i els amics d’Ainhoa, d’Enric i de Rossella.

I ja porten vuit mesos en captiveri.

En aquests darrers dies, tot i que la premsa espanyola no se n’ha fet ressò, alguna cosa s’ha mogut.

El portaveu del MUJAO, el Moviment per la unitat i la djihad a l’Àfrica Occidental) ha anunciat l’existència de nous contactes.

Hem pogut saber que el bloqueig de les negociacions –que ja durava setmanes- s’ha trencat, que les parts tornen a parlar.

Esperem que puguen portar ben prompte a l’alliberament dels tres cooperants, i que aquests puguen tornar a ser amb els seus sers estimats.

Des d’ací només podem desitjar que això ocórrega el més prompte possible.

Però, la nostra acció, la vostra acció, de reunir-nos, ací, cada dijous, continuarà mentre els nostres companys no gaudisquen de la llibertat desitjada.

Ara llegirem un poema de Bahia Mahmud Awah

Reflexión

El tiempo se impacienta de agonía y dolor

mientras las frías noches se conservan en cada
esquina.
La larga peregrinación penetra en el nuevo milenio.
nuestras almas se alimentan lentamente de hermosas
visiones.
Quiero contener la calma sobre ese olvidado pecho
dibujar sus encantos para deshacerme de la desdicha
empujar con fuerza para alcanzarte y nunca volver los
ojos hacia atrás.
Vivir la evasión de los días en busca de la bondad de
los recuerdos
para contemplar mi arraigada memoria.
Pero no levantar las montañas para ver las infinitas
estrellas
sino recordar, porque en cada recuerdo
hay un sueño sobre el cual descansa mi alma.
Enlazar la fuerza para alcanzar la inseparable línea
del camino iniciático de la vida.
No ver más pasos hasta darme cuenta de cómo fue la
última lluvia
que quiso remediar la existencia de un desierto
convertido en una hermosa sabana.
Saber que la alegría es un remedio de cada instante,
es un escape y no una delegación de cada sonrisa
percibida después de una profunda lágrima.

32 setmanes sense Ainhoa, Enric i Rossella

Hola a tots una vegada més.

Una vegada més que ens tornem a reunir per tal de clamar per l’alliberament dels nostres companys.

Una vegada més que, ofegats pel silenci, volem cridar per trencar les cadenes que retenen Ainhoa, Enric i Rossella, i que els impedeixen de reprendre la seua quotidianitat.

Ells van anar als campaments de refugiats sahrauís per aportar el seu granet d’arena solidari. Ells treballaven per la pau.

La seua tasca era anònima. Però, de sobte, van passar a ser coneguts de tots, en contra de la seua voluntat.

Ara, el silenci sobre el seu segrest, la quasi absoluta manca de notícies ens està rosegant a tots.

La incertesa sobre el seu parador, sobre la seua situació, és com un corcó que ens rosega l’ànim.

Però, com diu el poeta sahrauí Luali Lehsan, encara niu en el nostre esperit un bri de rebel·lia.

Un dia, la llavor de gent com ells, els cooperants segrestats, i molts altres, brostarà, i farem un món més lliure.

Diu així el poema:

Rebelde

Un día cualquiera me rebelaré

contra los oráculos,
que me asignan mañanas sin sol,
que se niegan a augurar mis huellas
en el próximo amanecer,
borran mi nombre los atardeceres
del universo,
rifan mi corazón en una subasta de
vidas probables.

Un día cualquiera me rebelaré contra

mi especie,
y volaré junto a los pájaros
y como los pájaros
me sacudiré en el cielo
este polvo condenatorio
que ahoga la vida.

9 de juny, dia el màrtir, del desaparegut sahrauí

El dia 9 de juny, és marcat en roig en el calendari sahrauí.

No és el roig de la festa, sinó el de la sang vessada per la llibertat del poble del Sàhara Occidental.

És un dia dedicat al milers de sahrauís desapareguts, segrestats, torturats, i assassinats en nom de la cobdícia humana. Una cobdícia que es materialitza en l’ocupació, l’espoli, del país dels sahrauís.

Una ocupació que, malgrat ser condemnada, per il·legal, per la mateixa ONU, continua sent una realitat, una realitat materialitzada perquè els interessos econòmics, allò que algú va titllar d’interessos generals, poden més que els mateixos drets humans, més que la dignitat política. Sobretot si es tracta de drets de gent del sud, d’africans, de moros, de tercermundistes...

Un dels últims màrtirs d’aquesta causa és el jove Said Dambar, mort, ara fa un any i cinc mesos, en circumstàncies no gens clares. Una situació que la justícia marroquina no ha volgut aclarir, i que, ara, en aquesta setmana ha acabat de reblar el clau de la ignomínia, tot fent soterrar el cos del jove, sense haver practicat cap investigació sobre els fets que van comportar la seua mort.

Ara l’han tornat a matar, simbòlicament, fent-lo enterrar sense el permís dels familiars. Una burla més als defensors dels drets humans al Sàhara Occidental, una burla més als mateixos drets humans.

I, dissortadament, tot això és fet amb la major impunitat, sense haver de donar cap explicació; perquè ningú dels qui ho haurien de fer els la demana. Cap de les potències, ni Espanya com a administradora colonial, de iure, del territori, ni la mateixa França, ni els USA, tan amatents, tots ells, a defensar els drets humans allà on els interessa, no han alçat la veu, en tots aquests anys –i ja en són més de trenta-cinc- per reclamar, ni tan sols, una investigació independent dels fets que són denunciats cada dos per tres, de les violacions als drets humans.

Encara hi ha qui deu estar esperant un informe “neutral” dels fets que van ocórrer en el campament d’Gdeim Iziq, a la rodalia d’Al-Aaiun, ara fa més de dos anys.

Mentre, l’ocupant marroquí no té fre en la seua onada de desaparicions, de tortures, d’assassinats... al territori del Sàhara Occidental. L’últim, Hamdi Etarfaui, mort l’últim dia del mes de maig.

Quanta gent més, quantes persones, quants joves, quantes dones, quants homes...més han de morir, o deaparéixer perquè els governants es lleven la bena dels ulls, i la pinça del nas, i reclamen l’aplicació de la legalitat en un territori que encara Espanya no ha descolonitzat, ni de iure, ni de facto?

Més silenci sobre Ainhoa, Enric i Rossella

 

Hola a tots una altra vegada.

Un dijous més ens reunim per tal de trencar el silenci que s’abat sobre el segrest dels nostres companys Ainhoa, Enric i Rossella.

Uns cooperants que, com uns quants més, han estat capturats per una banda de malfactors, de terroristes que volen imposar la seua llei sobre tots nosaltres.

Una llei que no té més que la raó de la força.

Volem, des d’ací, trencar el silenci que s’abat sobre la injustícia que plana sobre el poble sahrauí. I, aquest segrest és una injustícia més.

Volem, com cada dijous, enviar un missatge d’ànim als familiars i amics d’Ainhoa, d’Enric i de Rossella, i dir-los que nosaltres no els oblidem.

Ara llegirem un poema del poeta Bahia Mahmud Awad

Me pregunta y se autoculpa

Apoyado en la barra, cauteloso,

tratando de disimular

el impacto de una información en rojo

resaltada, como todos los días

en los periódicos.

Niños de Irak,

niños de Palestina…

Pero hay otros olvidados

para los que nunca hay espacio.

En el bar esta vez no había humos,

las miradas se cruzaban

al son de los ruidos de copas

y peticiones desde la otra orilla de la barra,

bullicio de una vida que se inicia para unos

y termina para otros.

Alguien a mi lado, noto que me mira,

y trato de esquivar su descaro

guardando la compostura,

y otra vez des de la esquina de sus ojos

me saluda y me pregunta,

“¿Eres de aquí?”

entonces ameno fue el diálogo,

no sé cuánto duró.

Me ajusté a mi orilla de la barra

a pedir la cuenta,

mientras que en el fondo de su alma

constato su indignación,

“¡qué injusto!,

¡qué injusto!”,

Procedió a invitarme

a romper el silencio

para escuchar mis miles de desgracias.

Mientras yo rebuscaba

en siglos pasados,

argumentos, fallos,

resoluciones y dictámenes,

me pidió

que le acabase de decir quién soy.

“Entonces soy culpable de tus heridas”.

Y ahora mismo cuando la estoy escribiendo

su tierno corazón se autoinculpa,

“lo siento, lo siento,

os hemos olvidado hasta en los periódicos

que cuestan una sonrisa”.

un altre dijous sense notícies d'Ainhoa, d'Enric i de Rossella

Hola a tots un dijous més.

Malgrat que encara no sabem res de nou, i que diuen que l’absència de notícies són bones notícies, hem de dir que –per a nosaltres- aquest silenci, aquesta absència de notícies, no és una bona notícia.

Aquest silenci pesa com una llosa sobre els nostres cors. Una llosa que ens ofega l’ànim.

Tot i que, almenys, els segrestadors no han portat a terme la seua amenaça sobre la vida del cooperant Enric,

i que això ens fa pensar que les negociacions van per un bon camí; que, com a mínim, estan permetent salvar la vida dels cooperants segrestats, i mantindre l’esperança d’un alliberament.

La notícia que tots esperem, que tots reclamem que es faça realitat, de l’alliberament dels segrestats, encara no s’ha produït.

I, nosaltres, des d’ací, continuarem reunint-nos per recordar que els nostres companys són, encara, en mans dels terroristes; per alçar la nostra veu contra aquesta injustícia que amenaça, no només les seues vides, sinó també tot el món de la cooperació amb els refugiats sahrauís.

Des d’ací volem enviar una forta abraçada d’ànim als familairs i amics d’Ainhoa, d’Enric i de Rossella.

Ara llegirem un poema de Liman Boicha

Al fin el cielo se acordó de nosotros

Al fin el cielo se acordó de nosotros,

los niños giraban como trompos pidiendo lluvia,
y febrero, como siempre, respondió a sus plegarias.

Diluvió como nunca,

y la barca de barro, donde navega nuestro sueño,
se deshizo,
¡tierra en la tierra!

La esperanza de los hombres azules se ha quedado desnuda,

pero no ha muerto,
brotará renovada, con las flores del desierto,
que saben dormir en la memoria del suelo,
hasta que algún febrero, redimido con plegarias de niños,
las despierte.

Al fin el cielo se acordó de nosotros,

cuando todo el universo nos tenía en el olvido.