Trobada de Joves de la Safor



La nostra associació ha muntat un stand informatiu a la Trobada de Joves qeu ha tingut lloc, a Simat, aquest dissabte dia 26.



Durant l'acte, a més de fer uns tallers d'escriptura àrab, un altre de tatuatges d'alquena, i una degustació de te, s'ha informat als interessats de les activitats de l'associació i de la problemàtica que afecta el poble sahrauí.



set mesos sense Ainhoa, Enric i Rossella

Hola a tots

Una vegada més ens hem reunit, ací, per clamar per recordar el segrest dels nostres amics Ainhoa, Enric i Rossella.

Ahir va fer set mesos que van ser segrestats per un grup de terroristes.

Ahir va fer set mesos que es va obrir un parèntesi en les seues vides, en les vides dels seus familiars i amics, i en les nostres vides.

Un parèntesi de silenci que ha estat trencat en algunes, molt poques ocasions: hem sabut que es troben bé de salut, que estan vius (en aquesta setmana mateix, una nota en la premsa italiana ho reafirma). També hem sabut que els segrestadors han amenaçat amb acabar amb la vida d’Enric. Hem sabut d’ells, també indirectament, per totes les notícies sobre els fets que han ocorregut a Mali, el territori on es troben, amb els seus captors.

Són notícies, quasi totes elles, desalentadores.

Nosaltres només esperem una notícia: la del seu alliberament. La del seu retorn, sans i estalvis, al seu poble, amb els seus familiars i amics.

Des d’ací fem un clam perquè els qui tenen a la mà la possibilitat de fer alguna cosa perquè això siga possible, la facen.

Un clam per visualitzar aquesta injustícia que s’abat, també, sobre tots nosaltres, els amics del poble sahrauí, i sobre el mateix poble del Sàhara Occidental.

Hui llegirem un poema de Saleh Abdalahi

Mi caravana

La vida, entre la arena y la remota lluvia,

se busca a lomo de pala y pico en el ojo
de un pozo ciego.

La caravana huyendo del íncubo de la guerra

vino arrastrando consigo hambruna
de nubes y sal de llanto en los ojos
para asentarse en este oasis de arena.
Entonces floreció la vida y el tallo
brotó de la tierra y luego dio fruto
de exilio que maduró con la espera.
La espera se hizo larga y negra en el corazón
otoñal de aquella madre que creyó
que la sed de su raíz lo saciará mañana
y sin saberlo en la espera engendró más hijos
para la guerra.
La mañana llegó furiosa, descalza, con la sangre
en la camisa, llegó con una herida,
con dos heridas llegó,
la de la libertad y la del filo de la ira.

La espera se hizo larga en la mirada de aquella niña

que se asoma cada mañana en la jadeante voz de un almuédano,
que aspira su destierro en la sombra de una pared de adobe
aunque la mañana ya no tiene herida viva.
La ira en silencio va con su negra hacha
abriendo profundas grietas en la luz de la paciencia,
que castiga en la intemperie la multitud de una caravana
que espera entre dos alas la lluvia, en el corazón de cada mañana.

Comentaris a l'entrevista al primer ministre marroquí

El diari espanyol EL PAÍS ha publicat, fa un parell de dies, aquesta entrevista al senyor Abdelilà Benkiran, el primer ministre actual del Marroc.

Les seues respostes sobre diferents aspectes de l’actualitat, al Marroc i a la zona del Magreb són ben transparents. No cal llegir entre línies.

En primer lloc qualifica de primavera àrab allò que ha ocorregut al seu país, el procés que ha acabat amb uns retocs a la constitució marroquina. Una primavera, diu, basada en l’estabilitat, en la monarquia.

És curiosa la retòrica del poder en boca de polítics que han estat -ell i el seu partit-, com ell mateix diu, maltractats pel poder marroquí (el makhzen, que no cita ell directament).

Un partit, el seu, que no va participar en les marxes del “20 de febrer”, és a dir, que no feia costat a les reclamacions d’aquella primavera àrab marroquina que tant pondera (potser, és que la seua primavera àrab és la que va fer el mateix rei del Marroc). I no ho feia, justifica, perquè era perillós fer caure el poder, el règim, la (santa) monarquia marroquina. Tal i com s'estava produint en d'altres països del seu entorn. Que un polític democràtic (?) afirme que és perillós fer caure dictadors diu molt de la seua línia de pensament. No?

I passa a lloar la reforma de la constitució atorgada pel rei Mohamed VI, perquè ha permés –diu- que el seu partit guanyara les eleccions! I poguera arribar al govern (cosa que, al Marroc, no eren sinònims). Però, ara, arribar al govern no és estar en el poder, només dirigir el govern.

Curioses matisacions de la via marroquina de la democràcia!

I és que, continua, ells tenen una part del poder, l’altra la té el rei, amb qui treballen! I, de quin tipus de direcció del govern es tracta, doncs?

Al Marroc, el cap del govern té un poder; però, Sa Majestat –continua dient- és el cap suprem del poder. Ah! Cap suprem no és dictador. És clar, com que el rei del Marroc és un descendent del Profeta, i que el règim és equiparable a una teocràcia, no estem parlant de qualsevol dictador infidel, no creient!

No cal inquirir-se sobre les àrees de poder que controla el rei i les que deixa en mans del govern que ha eixit de les eleccions. Al Marroc hi ha determinats temes que són considerats de sobirania, que no són delegats al “poder popular”. I això continua sent així en la nova constitució marroquina post primavera àrab. Però, ara, el mateix primer ministre confessa que el rei mana sobre tot. El rei intervé en les decisions del govern. Això, sí, el rei és molt amable amb mi, diu. Com no? Amb una actitud tan submisa, tan de súbdit agraït a qui li han permés d’arribar, formalment, al govern!

El Marroc, diu més avant, és un país on no hi ha diferència entre el palau i l’església (supose que l’original dirà la mesquita; però, entenem la religió). Per això les mesquites, com la de Hassan II, el pare de l’actual rei, és tan sumptuosa i va ser pagada amb les aportacions “populars” i “voluntàries” del poble marroquí.

Continua parlant de la religió per afirmar que, al seu país, hi ha un pacte entre les religions, i diu que “els sahrauís, els berbers, els amazigs, els àrabs...” n’han fet un amb el rei, amb un cap, rebla.

Ací no acabe d’entendre la barreja, confusió, entre ètnies, pobles i religions. Però, el que és ben clar és que el pacte de què parla és el derivat de la imposició, manu militari, en més d’un cas, de l’autoritat de la monarquia marroquina sobre el(s) poble(s) propi(s) i alie(ns). Només cal mirar com va pactar amb el poble sahrauí: amb els arguments del napalm i del fòsfro blanc, i d'una guerra que encara no ha vist el seu punt i final.

Quan s’ha establert el pacte de què parla? Com s’ha fet?

Com que l’entrevista la concedeix a un mitjà espanyol, hi ha una referència a la llengua espanyola, i afirma, el primer ministre, que caldria revitalitzar l’estudi d’aquesta llengua en aquell país. Però, es contradiu amb la pràctica política, emanada del palau, de destrucció, d’anihilació, de les petges espanyoles, i també la lingüística, que va deixar la colonització espanyola al territori, ocupat il·legalment pel Marroc, del Sàhara Occidental. Una pràctica que té com a objectiu la marroquinització, francòfona, del territori.

Per acabar, l’entrevista aborda el tema del Sàhara Occidental; el senyor Benkiran afirma textualment que el tema s’arreglarà quan Algèria ho vulga!

Quina manera de tirar pilotes fora!

Qui s’ha oposat continuament a la celebració del referèndum que planteja l’ONU des de principis dels anys noranta? Qui viola la legalitat internacional? Qui està fent una neteja ètnica al territori del Sàhara ocupat?

D’altra banda, és el Regne d’Espanya qui té la clau, com a potència administrativa del territori, que encarfa no ha portat a terme el procés descolonitzador del territori.

Però, mentre la timorata ONU continue permetent que la solució arribe a través d’una negociació entre el violador i la víctima, les coses no canviaran gent.

I els que continuaran patint-ne les conseqüències són els de sempre.

ACAPS la Safor a la Trobada d'escoles

ACAPS la Safor ha muntat una paradeta informativa a la Trobada d'escoles en valencià que ha tingut lloc aqeust dissabte 19 a Vilallonga.

 Al voltant de la paradeta s'han oferit als interessats tatuatges de henna i te sahrauí

Al llarg de la vesprada hem tingut ocasió d'exposar a diferents persones, que s'han acostat a la nostra paradeta, el tema de la injustícia que està patint el poble sahrauí.

Ha estat, en resum, una ocasió més de fer visible el tema del Sàhara als veïns de les poblacions de la comarca.

Gràcies als participats i a les persones que han mostrat sensibilitat per la qüestió sahrauí.
El proper dissabte estarem a la Trobada de Joves de la Safor, a Simat. Us hi esperem.

PER l'ALLIBERAMENT D'AINHOA, D'ENRIC I DE ROSSELLA

Hola a tots,

Dissortadament, hui sí que tenim novetats per comentar:

Com sabreu, tot i que no s’ha ventilat excessivament la nota: el grup terrorista que reté els cooperants Ainhoa, Enric i Rossella, ha amenaçat d’acabar amb la vida d’Enric.

No podem més que indignar-nos per la situació que afecta aquests companys, una situació que acaba de patir una volta de rosca més en la seua inseguretat.

Si ens preguntem el perquè d’aquest anunci no podem més que aventurar que els terroristes no estan contents amb el ritme de les negociacions, o per allò que se’ls ofereix per part dels negociadors que tracten de salvar els cooperants.

La situació és més delicada, si cap, que abans. Confiem que els negociadors saben què porten entre mans.

Des d’ací pot ser fàcil pontificar i dir “jo faria això”, “caldria fer allò”...

Però, no podem oblidar les conseqüències que pot portar a terme qualsevol de les eixides.

Amb tot, considerem que la vida dels cooperants és el primer bé que cal estalviar. Que cal assegurar.

Però, això no ens ha de fer perdre de vista la clau de la qüestió: hi ha uns companys, uns cooperants que han estat segrestats perquè ells, i tants d’altres com ells, molesten. Molesta que hi haja tot un arc solidari amb el poble sahrauí que, des de les nostres cases, des dels nostres pobles, continue col·laborant amb un poble que va estar abandonat, i venut a una nova potència ocupant, que no respecta, ni mínimament, els drets humans. Una potència que actua amb l’aquiescència de països que s’autodenominen democràtics.

Des d’ací, una vegada més, volem enviar una abraçada afectuosa als familiars i amics d’Ainhoa, d’Enric i de Rossella. I expressar-los que nosaltres estem amb ells i amb els companys segrestats.

Hui llegirem un poema de Bahia Mahmud

Seis grados bajo cero

Ese día me levanté guiado

por instintos ajenos
a mi condición de beduino,
serpenteando
por calles de bares,
qué estorbo
con mi ruído de tripas.

No sé cómo perdirle perdón

por si el ruido de cientos
de tripas
que me siguen en la misma fila
rompen su tranquilidad.

Perdón, señor.

Perdón, camarero.
Perdón, clientes bien resguardados.

Perdón, caminantes bien abrigados

por las aceras.
Yo también
quiero vivir sin su limosna
ni lamentos.

¡Qué frío hace!

¡Me duelen las piernas,
y me sangra la nariz!

¡Seis grados bajo cero!

Me cuestan renovar mi estancia
en el vientre de una madre puta

que me abortó en la oscuridad.

Concentració en solidaritat amb Ainhoa, Enric i Rossella



Hola a tots,

Una vegada més, moltes gràcies per dedicar, amb nosaltres, un temps a mantenir encesa la flama del record dels companys segrestats.

Els companys segrestats, ells y molts altres que hi ha en la seua situació, no ixen a la tele. No se’n parla. La voràgine informativa passa del futbol a la crisi que ens afecta.

Però, temes com el que ens porta ací,cada dijous, des del mes d’octubre, no tenen lloc a la tele més que per alguna qüestió puntual. És clar que no hi ha moltes novetats. Però, hem de dir que, per exemple, trobem a faltar reflexions, anàlisis, sobre allò que està passant al territori, sobre els actors del conflicte en què es troben immersos, sense voler-ho, els nostres companys.

Tampoc no informen molt, de les causes, dels actors, de la situació en què sí que estaven immersos: el cas de la descolonització inacabada el Sàhara Occidental.

El silenci que rodeja la situació en què es troben els segrestats es pot entendre en la discreció. Però discreció no és sinònim d’oblit. I, això és el que sembla que cobreix el cas.

Nosaltres, des d’ací, volem visualitzar el problema. Volem llançar un crit on expressem la nostra indignació pel segrest, i pels seus motius.

Volem enviar una salutació afectuosa als familiars i amics dels segrestats.

Hui llegirem uns versos del poeta Chejdan Mahmud Yazid.

Madrastra

Me despojaron de ti,

ahora no soy nadie.
¿Sabes?
talé ladrillos
bajo tu atenta mirada,
tratando de lograr una imagen,
y no pude.
Corrí por campos minados
y disparé balas vírgenes,
para el bien de mi futuro,
y se me olvidó el porvenir.
Quise ser amigo del diablo
y amante de una bruja,
mas, me repudiaron.
También subí
árboles gigantes,
y, sin creerlo, vi las cosas,
todas,
a mi altura o más grandes,
¿Qué más puedo perjurar?
Ahora estoy muy viejo
y reencarnado en el demonio,
tengo cien cabezas y mil lenguas.

Una altra setmana sense notícies dels cooperants segrestats

Hola a tots,

Moltes gràcies per haver vingut, un dijous més, a expressar la nostra indignació per la situació que estan patint els cooperants Ainhoa, Enric i Rosella, que retindran a la seua memòria, per sempre, aquella fatídica nit del 23 d’octubre del 2011.

Indignació que expressem, també, pel segrest dels cooperants francesos, i d’altres nacionalitats que hi ha al territori. Així com per les metgesses Montserrat i Blanca, que són retingudes en algun lloc de Somàlia.

Les coses al territori on són actualment els cooperants no pinten massa clares.

Ara hem sabut que el Ministeri espanyol d’afers exteriors ha pres la iniciativa de parlar amb els líders tuaregs. Els líders de la revolta independentista que ha portat a terme l’escissió del nord de Mali.

És un pas que calia fer: a ningú no se li ocorre que puguen portar a bon port uns contactes amb els qui, si bé eren els líders de Mali, ara es troben en guerra, o en un conflicte armat amb els secessionistes del nord.

Hui és el dia mundial de la llibertat de premsa.

Un dia per a recordar moltes coses, per a reivindicar d’altres.

Des de les associacions d’amistat amb el poble sahrauí volem saludar els periodistes que fan honestament el seu treball.

Però també volem denunciar les manipulacions que, des de les empreses que fan negoci amb la informació, i des d’alguns grups de poder, hem de patir.

Volem denunciar les plataformes des d’on s’ha criticat els cooperants; se’ls ha titllat de poc menys que de turistes morbosos. Unes crítiques que tenen com a objectiu tirar per terra tota una tasca solidària que cal fer perquè els governants no “poden” (voler és poder) fer el que cal per tal de redreçar moltes de les situacions d’injustícia al nostre món.

Hui llegirem un poema de Mohamed Sidati.

Un poema per regar l’esperança que tenim de veure com les aigües retroben el seu llit natural en forma d’una retrobada dels cooperants amb les seues persones estimades.

Un text que podem interpretar, també, com la passió que arrossega la gent solidària cap al seu treball.

Me detengo ante las imágenes…

Te encuentras en alguna parte en el desierto,

lejos de..., lejos de mí...

Cantarte,

festejar esta mirada celeste,

incrustarla en la memoria...

Tú sabes dar otros sueños que los del exilio...

Una llama en la mano,

caminar de pies desnudos sobre la arena,

recordar los crepúsculos atravesados por tu sonrisa

que puebla todos los desiertos.

Tu cara, que se nutre de las raíces del mundo,

crea la nube y la luz...

yo sigo las corrientes esenciales a lo largo de tus venas,

palpitantes,

el desierto lanza la resaca a tus sienes...

De tu mirada, la felicidad abrió los párpados

de seda transparente,

blancura, rojez que rodea tu rostro, como el cielo.

Beber de la fuente hasta la embriaguez,

el desierto a tus pies,

el cielo reflejado en tus ojos,

cantar la canción del exiliado,

tomada de tu voz...

El púrpura, el gris sobre tu frente,

la tela añil sobre tu piel

y estos labios codiciosos

que enarbolan la sonrisa mortal.

Sobre tu cuerpo yo quiero libar la miel de mi dolor,

con sabor a naranjo, escudriñar tu rostro,

tomar los tres tes hasta perder el aliento

y decir que estoy

ebrio, ebrio, ebrio...

Me basta que tu cara se inscriba

en las curvas de mi vida.

Con sus momentos de silencio y enigmas,

de llamadas y renuncias,

con su llama... con su herida secreta...

A él le basta tu sonrisa para que el amor apague

el agua clara sobre las memorias,

gotas de luz que bautizan mi alegría,

como en la primera mañana el primer viento

golpea sobre tu frente su violencia...

Púrpura como la espalda que excava la carne,

cruel, como espina de rosa,

impaciente como una fruta que estalla,

indócil como un rayo de luna,

clara como la sonrisa de un niño...

Vulnerable como una herida de noche,

profundo como la muerte,

extraño a la vida que lo lleva,

resplandeciente,

radiante como la primera aurora...

Contigo, en el fondo de los tiempos,

el amor avanza y me abro a él...

Como la tierra tiene a su sol,

como la noche a las estrellas,

como el mar a su azul,

la flor, su perfume,

yo tengo tu luz para quemarme...

Que lo que tus ojos apagan en este crepúsculo,

enciendan mi corazón a las letras de tu nombre...

Rasgar los grosores del exilio,

y es tu aire el que respiro en este periplo.

Has descubierto la trashumancia,

los aires de mi nomadismo....

Donde los soles alfombran la arena...