Un altre dijous per reclamar l'alliberament dels cooperants segrestats

Hola a tots i a totes,

Gràcies, una vegada més, per vindre a aportar el vostre granet d’arena en la reclamació per l’alliberament d’Ainhoa, Enric i Rosella –els cooperants segrestats, el passat 23 d’octubre, mentre treballaven en la cooperació amb el poble sahrauí que espera, als campaments de refugiats de la Hamada de Tinduf, que la comunitat internacional es decidisca a donar més importància als Drets Humans que a determinats interessos econòmics, particulars, que alguns ens volen fer creure que són generals.

I què fem, nosaltres, ací?

Podem aportar alguna cosa? Aportem alguna cosa amb la nostra presència, de cada dijous, un grapadet de persones que “no alcen ni pols ni remolí?

Crec que sí. Que és important, per insignificant que siga el nostre gest, que continuem mantenint el nostre clam de llibertat per als tres companys nostres segrestats. I per als altres que també es troben en la mateixa situació.

Nosaltres no podem fer res perquè els segrestats tornen a casa. No ho podem fer directament; però sí que fem, de manera indirecta, mantenint el record viu d’aquesta injustícia, reclamant que els que sí que poden fer, directament, perquè siguen alliberats, ho facen.

Des d’ací, cada dijous, enviem, també una abraçada d’ànim als familiars i als amics dels segrestats.

Compten amb el nostre suport.

 Però, també estem ací per reclamar que el poble sahrauí, una altra víctima d’aquest segrest, puga retrobar la llibertat; perquè puga tornar, en llibertat, al seu país..

 

Hui llegirem uns versos del poeta sahrauí Luali Lehsan

Residuos de otros

Somos el fragmento de un corazón roto,

el último suspiro de un hermano muerto.
Somos el nido de un sueño ajeno.

Caminamos abrazados al vacío de otro ser,

cuyos pasos son el principio de nuestros pasos.
Somos la reencarnación de una esperanza
cuya mirada una bala truncó.

 Somos el ayer de un abrazo,

el hoy de unos labios que saben borrar las cicatrices
del tiempo cuando pronuncian nuestro nombre.
Somos el mañana de un suspiro que nos impone
su prolongación hasta el infinito.

Nuestras huellas no son nuestras,

son de los que vienen,
de los que ya no están.
Son los caminos que el viento ha borrado,
redimidos con el peso de la memoria sobre nuestros días.