27 de febrer de 1976

Hui publica el diari Levante -EMV un article sobre l'anversari de la proclamació de la RASD, la República sahrauí.

Ací reproduïsc el text.

 27 de febrer de 1976

El dia 27 de febrer se celebra l’aniversari de la proclamació de la República sahrauí. No és un aniversari que signifique alegria. Per ara és la commemoració de la reivindicació d’un poble que no vol desaparéixer: des de fa trenta-sis anys el poble sahrauí pateix la ignomínia de ser un dels últims pobles colonitzats que encara no ha pogut expressar lliurement quina és la seua voluntat per al seu futur.

L’any 1975 es produïa un dels actes més foscos de la història de la descolonització africana. La potència colonial, Espanya, es reunia amb representants del Marroc i de Mauritània per tal de “cedir-los” el territori de la colònia espanyola a canvi de beneficis econòmics en la pesca i en els fosfats (durant 25 anys).

Amb la retirada de la metròpoli es va desencadenar una guerra d’ocupació que va acabar amb un alto el foc l’any noranta-u. Però no amb la pau.

Una ocupació que ha dut com a conseqüències la partició del territori per un mur de 2.700Km, “protegit” per milions de mines antipersones i anticarro; l’existència d’uns campaments de refugiats, a Tinduf, Algèria, on malviuen centenars de milers de ciutadans que esperen poder tornar al seu país, en llibertat. Una ocupació que ha produït –i continua produint- milers i milers de morts, de desapareguts, de torturats, de violacions dels drets humans...

Una ocupació tolerada per la comunitat internacional que, a més, es beneficia de negocis, completament il·legals, amb les riqueses naturals (pesca, minerals...) d’un territori no autònom, com es el Sàhara Occidental.

La població sahrauí que malviu, tant en els campaments de refugiats, com en els territoris que ocupa el Marroc, és completament ignorada pels governs de països “autodenominats” democràtics que valoren més els components econòmics de les relacions internacionals que no els valors humans. Unes relacions que produeixen situacions orwellianes, kafkianes, com la de veure com l’enemic públic número u passa a ser el gran amic d’occident. Podem pensar en qualsevol sàtrapa del mapa.

Mentre, el poble continua a mercè dels interessos de la geopolítica que bloquegen resolucions de l’ONU, aprovades pels mateixos països que, després, les ignoren. Com ara la que afirma que la solució al cas del Sàhara Occidental passa per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

Però, com que el país violador –el Marroc- no accepta la resolució, els governs (de tots els colors) s’agenollen al seu davant per poder continuar mantenint els privilegis econòmics particulars –inconfessables, perquè són prioritzats a la dignitat humana-.

La política de bones relacions amb els països veïns, que en cap moment volem qüestionar, no pot, o no hauria de poder ser més important que la política de la defensa de la dignitat humana. I, això, ja ho hem vist moltes vegades, és esclafat per la raó d’estat.

Mentre la dignitat humana tinga un preu (el dels fosfats, la tonyina...), mentre els governants patirem una crisi sistèmica més important que la econòmica que ara ens afecta.

Paradeta d'ACAPS al Porrat de Ròtova

L'ACAPS la Safor ha muntat una paradeta informativa dunrant aquest cap de setmana al Porrat de Ròtova.

Allà s'ha explicat als visitants del porrat els diferents aspectes del treball qeu realitza l'associació en solidaritat amb el poble sahrauí.

Especialment, s'ha explicat, als qui s'interessaven pel nostre treball, el programa de Vacances en Pau, en què l'assocaició està immers actualment, ja que s'han de trobar famílies acollidores per poder portar una trentena de xiquets sahrauís perquè passen l'estiu entre nosaltres.

L'ACAPS disposa dels diners necessaris perquè aqeusts xiquets puguen vindre, només ens calen les famílies acollidores.

Si estàs interessat en participar, o simplement vols saber alguna cosa més sobre el programa, no dubtes en posar-te en contacte amb nosaltres, a través del correu electrònic o del telèfon 649961662.

Quatre mesos sense els cooperants Ahinoa, Enric i Rosella

Quatre mesos segrestats.

 El dia 23 d’octubre, de matinada, els cooperants Ahinoa, Enric i Rosella, que realitzaven les seues tasques als campaments de refugiats sahrauís de Tinduf, van ser segrestats per un grup que encara no ha fet públiques les seues reivindicacions.

Es tracta d’una acció fosca, i no només per ser una acció terrorista i vil. És una acció fosca per les seues formes: és una acció que té tota la pinta de ser destinada a la desestabilització de la població refugiada als campaments, de ser una acció contra la cooperació i el suport internacional als refugiats sahrauís i a la seua causa: la descolonització definitiva del territori del Sàhara Occidental, que actualment es troba ocupat, il·legalment, pel Marroc des de 1975, quan Espanya va abandonar, per la porta de darrere, la colònia del Sàhara espanyol –aleshores una província més, com Cuenca, com deien a l’època.

Una acció que també posa en perill la vida dels companys cooperants. I la posa d’una manera covarda.

Una acció que pretén guanyar per la via de la força i la por, allò que els que pretenen que el poble sahrauí s’agenolle, i claudique, no han pogut aconseguir per d’altres vies.

Com cada dijous, des que els cooperants van ser segrestats, ACAPS la Safor realitza una concentració, a la plaça de l’ajuntament de Gandia, a les 8 de la vesprada, per reclamar l’alliberament dels cooperants i una solució justa per al poble sahrauí.

El poble sahrauí que, en aquest mes de febrer –el dia 27- celebra l’aniversari de la proclamació de la República. L’estat, membre fundador de la Unió Africana, que representa el poble sahrauí. Un poble que, es veu forçat a viure migpartit entre els que habiten sota la dominació marroquina, al Sàhara ocupat, i els que viuen als campaments de refugiats (sense comptar la diàspora i els que nomadegen per les sabanes del territori que el Marroc no va poder ocupar: el Sàhara alliberat).

Mentre, algunes potències democràtiques occidentals i l’antiga metròpoli, Espanya, continuen fent tractats –il·legals des del punt de vista de la legalitat internacional que elles mateixa subscriuen- que permeten el manteniment de règims més que sospitosos de violar els drets humans.

Per tot això demanem la llibertat dels tres cooperants segrestats, i la llibertat  per a tot el poble sahrauí!

Volem tindre, també un record per a les cooperants de Metges Sense Fronteres, Montserrat i Blanca, segrestades, uns dies abans, a Kenyia.

I ara llegirem un poema de Zahra El Hasnaui Ahmed
poetessa del grup Generación de la amistad


Una flor
A los que entregasteis todo para defender nuestra existencia

Tras años
de asfalto,
cabalgaba
las arenas
rescatando
estrofas infantiles
y muñecas de marfil

Una flor,
sobre una
tumba anónima,
derramaba sombra
en la yerma claridad

Condecoraba
la tierra
al soldado civil.

La sencilla ofrenda
enmudeció
mis pensamientos,
la pompa y el clamor.

Y me inundó la lluvia.
Y no supe qué hacer.

Decidí sentir.

16a concentració per l'alliberament dels cooperants segrestats

Avui dijous, dia 16 de febrer, ens hem tornat a concentrar un grapat d'amics del poble sahrauí per tal de demanar l'alliberament dels cooperants segrestats.

Ací teniu el text que s'hi ha llegit.

Bona nit a tots i a totes.

Ja se’ns fan llargs aquests dies, dies de silenci i de no saber; ja portem quasi quatre mesos reunint-nos ací per recordar els nostres companys segrestats. Per reclamar el seu alliberament. Per enviar un missatge de solidaritat als seus familiars i amics.

Però, pensem que, a ells, se’ls estan fent encara més llargs. Amb la incertesa del resultat, del seu propi futur, de la seua pròpia vida.

Hem de dir que, suposem que la visita de l’actual ministre d’exteriors del govern del Regne d’Espanya, a Algèria, també haurà servit per parlar del tema del segrest.

Ell, i els familiars dels segrestats tindran notícies de la situació en què es troben els cooperants.

No n’informen perquè es considera que, en aquestes situacions, la discreció és més efectiva per a la resolució positiva del segrest, per a l’alliberament dels segrestats.

Podem entendre aquest silenci.

Però no volem deixar de reunir-nos per expressar la nostra repulsa a actes com aquests que soscaven la llibertat, ara en concret dels cooperants als campaments de refugiats sahrauí; així com la llibertat dels habitants dels campaments; així com, de retruc la nostra llibertat.

Mentre ells, els cooperants, i els sahrauís, no siguen lliures, nosaltres tampoc no ho serem.

I, ara, permeteu-me que us llija un poema de Zahra el Hasnaui Ahmed, un poeta de “la generación de la amistad”

Voces

Quizá pienses que tu voz no me llega,

Que el malvado siroco la rapta

antes de llenar mis sentidos.

Quizá sueñes que el eco es mudo

el espejo ciego y los versos

se acobardan.

Se agolpan tus clones,

y alborotados pugnan

por salir en blanco y

negro de mi garganta.

A veces escupo,

casi siempre embucho,

ira, sangre,

paz, tierra.

Quisiera encadenar

tus manos a las mías,

el techo oscuro

abrir a las estrellas. 

Quisiera, los ojos

limpiar de rabia.

Treinta voces,

treinta veces,

repiten la historia,

porque nadie pudo,

nada puede domar

las voces que rozan el alma.

-------------------------------------

Zahra va nàixer a Al-Aaiun, la capital de l'antic Sàhara espanol.

Després de la invasió marroquina, que va succeir l'abandó espanyol del territori,

va seguir es tudiant espanyol al Sàhara ocupat, en un institut espanyol a mil quilòmetres de la seua ciutat natal.

A Madrid, va estudiar a la Facultat de Filologia de la Universitat Complutense, i va seguir alguns cursos a Londres per tal de completar la seua formació en llengua anglesa.

Va tornar als campaments de refugiats sahrauí, i va treballar a la Ràdio NAcional Sahrauí en el departametn de programacions en llengua espanyola.

Actualmetn resideix en Espanya, on ha participat en l'antologia de poesia sahrauí contemporània "Aaiún, gritando lo que se siente" (Universitat Autònoma de Madrid, 2006)

És membre fundador de la Generación de la Amistad sahrauí.

15 setmanes reclamant l'alliberament dels cooperants

Bona nit a tots i a totes.

Un dijous més, i ja en són quinze!

Ens tornem a reunir, ací, per reclamar l’alliberament dels cooperants segrestats mentre treballaven als campaments de refugiats del Sàhara.

La veritat és que ja hem dit tot el que havíem de dir:

• Volem que els cooperants tornen a casa, sans i estalvis
• Volem que els sahrauís, que viuen refugiats a Tinduf, des de l’any 76 puguen tornar a casa, i expressar, en llibertat, què volen per al seu futur.

Permeteu-me que, aquesta nit, compartim les paraules d’un poeta que expressava, ja fa molts anys, el sentit de concentracions com les nostres.

L'ESTACA·

Lluís Llach, 1968

L'avi Siset em parlava 

de bon matí al portal, 

mentre el sol esperàvem 

i els carros vèiem passar. 

                

Siset, que no veus l'estaca 

a on estem tots lligats? 

Si no podem desfer-nos-en 

mai no podrem caminar! 

 Si estirem tots ella caurà 

i molt de temps no pot durar, 

segur que tomba, tomba, tomba, 

ben corcada deu ser ja. 

Si jo l'estiro fort per aquí 

i tu l'estires fort per allà, 

segur que tomba, tomba, tomba 

i ens podrem alliberar. 

Però Siset, fa molt temps ja 

les mans se'm van escorxant 

i quan la força se me'n va 

ella es més forta i més gran. 

Ben cert sé que està podrida 

i és que, Siset, pesa tant 

que a cops la força m'oblida, 

torna'm a dir el teu cant 

Si estirem tots ella caurà 

i molt de temps no pot durar, 

segur que tomba, tomba, tomba, 

ben corcada deu ser ja. 

Si jo l'estiro fort per aquí 

i tu l'estires fort per allà, 

segur que tomba, tomba, tomba 

i ens podrem alliberar. 

L'avi Siset ja no diu res, 

mal vent que se'l va emportar, 

ell qui sap cap a quin indret 

i jo a sota el portal. 

 I, mentre passen els nous vailets, 

estiro el coll per cantar 

el darrer cant d'en Siset, 

el darrer que em va ensenyar. 

Si estirem tots ella caurà 

i molt de temps no pot durar, 

 segur que tomba, tomba, tomba, 

 ben corcada deu ser ja. 

Si jo l'estiro fort per aquí 

 i tu l'estires fort per allà, 

 segur que tomba, tomba, tomba 

 i ens podrem alliberar.

Paradeta d'ACAPS al porrat de Potries

El passat cap de setmana, l'ACAPS la Safor, ha muntat una paradeta en el marc de les activitats del porrat de Potries.
Allà s'hi ha fet divulgació de les activitats de l'assocaició, i de la situació que viu el poble sahrauí.
En concret, en el marc de la preparació de la campanya Vacances en Pau, s'han contactat diverses persones interessades en participar en la campanya d'acollida de xiquets i xiquetes sahrauís per a l'estiu del 2012.

14 dijous clamant per la llibertat d'Ainhoa, d'Enric i de Rosella

Un dijous més, i ja én són catoze, un grup ens hem aplegat per tal de reclamar l'alliberament dels cooperants segrestats.



Ací teniu el text que s'ha llegit a la concentració

Bona nit  a tots i a totes.

Un dijous més ens trobem ací, perquè Ainhoa, Enric i Rosella (com tampoc Montserrat i Blanca) encara no han tornat a casa, encara no poden tornar a casa, perquè es troben retinguts, d’una manera covarda, per uns segrestadors que els retenen per tractar d’aconseguir per la força de la violència el que no poden aconseguir amb la força de la raó.                     

Hi ha una màxima popular que diu que la falta de notícies és una bona notícia.

Però, a nosaltres no ens agrada aquest silenci. Aquest silenci que parla de la inutilitat, de la inèpcia, dels responsables que haurien d’haver impedit aquest segrest.

Aquest segrest i molts d’altres patiments.

Els diferents governs del Regne d’Espanya, com els estruços, han amagat el cap en l’arena de l’ONU per espolsar-se la seua responsabilitat.

Sense recordar que ells també són l’ONU.

Ells també formen part de l’assemblea que va decidir que, l’any 98, del segle passat, es convocara un referèndum d’autodeterminació al Sàhara.

Ells també formen part de l’ONU que permet que el Marroc se salte, sistemàticament, tots els acords internacionals que afecten el territori del Sàhara Occidental.

Ells també formen part de l’ONU, que diu que el Regne d’Espanya és, jurídicament, el responsable del territori i de la població autòctona del Sàhara Occidental.

Si aquests governs, responsables de la seua actuació irresponsable, hagueren fet el que s’havia de fer, ara –no només no tindríem aquests cooperants segrestats- sinó que tampoc no hi hauria centenars de milers de persones (els sahrauís refugiats als campaments de Tinduf) també exiliats –segrestats d’alguna manera-, així com els altres centenars de milers de sahrauís que viuen sota la bota militar de l’ocupació marroquina (un altre segrest).

Els amics Ainhoa, Enric i Rosella, són unes víctimes d’aquesta inèpcia, o, potser seria millor dir, d’aquesta conjunció d’interessos foscos, inconfessables que fan que les raons d’estat maten, una vegada més la raó.

Us torne a transmetre l’agraïment dels amics i familiars per la vostra constància en l’expressió de suport que significa la vostra presència ací.

I us convide a expressar, una vegada més, la nostra solidaritat amb ells i amb els seus amics i familiars amb un sentit aplaudiment.

VACANCES EN PAU 2012

Hui reproduïm un article qua va aparéixer el passat setembre a El Periòdic d'Andorra. Publicat per Pepa Gimeno.

Ara que estem preparant la campanya del 2012 pot ser útil fer una mirada a les de l'any passat.

Unes històries que enganxen

Els 24 nens i nenes sahrauís que han passat l’estiu a Andorra ja han arribat als seus poblats de refugiats. Han estat dos mesos d’experiències i convivència no només per a ells sinó també per a les famílies d’acollida.

Són màxim 30 quilos. Unes maletes carregades d’il·lusió, de regals i d’altres eines quotidianes com una paella, una cafetera i material escolar. Però aquestes bosses gegants embalades amb plàstic s’emporten també dos mesos d’una experiència inoblidable. Seixanta dies d’estima, d’intercanvi cultural i d’aprenentatge.

Els nens sahrauís van embarcar ahir a la una de la matinada en un vol de Barcelona cap a Tinduf on tres hores després els repartirien en camions i autobusos a cadascun dels campaments de refugiats. Un estiu més. Per alguns, el primer i per a d’altres, l’últim. Aquests darrers ja han complit 12 anys i ja no poden formar part del programa de ‘Vacances en Pau’ que moltes associacions del poble sahrauí, entre d’elles l’andorrana porten endavant amb nens entre sis i 12 anys. Molts continuaran els estudis de secundària en altres poblats durant l’any i en estiu han de tornar amb les seves famílies.

El comiat, com qualsevol, ple d’emocions. Però aquest es barreja amb un esperit d’il·lusió i d’alegria singular. Els nens tornen a les seves cases, ben bé tendes. Després de dos mesos tenen ganes de veure les seves famílies i més encara carregats de regals i de roba que se’ls serà molt útil en aquells campaments que no tenen com aquí, una perfumeria a cada cantó o un comerç per poder comprar quelcom. La tristesa és més palesa als rostres d’aquells que ens quedem aquí. Aquells que hem fet de pares i mares durant aquest estiu i que ens fa pena acomiadar-nos d’uns nens que són especials i que ens han omplit tant. El buit que queda és el que fa aflorar les llàgrimes.

A l’autobús, alguns nens entre els cants i jocs amb música sahrauí, miren la finestra i després d’un plor breu, somriuen. Estan contents, és una tristesa momentània.



Maletes amb DNI

El nom, el número del grup al que pertanyen, la wilaya o campament, la dahira (tipus de barri o districte) i el nom de la mare, acompanyat d’una fotografia i una cartolina de color segons el poblat, és el que figurava com un carnet d’identitat en cadascuna de les 24 maletes dels sahrauís «andorrans». A la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, es van unir amb altres centenars de més embalatges amb rostres de nens sahrauís provinents d’altres terres catalanes que també es disposaven a volar en el viatge de retorn. Les hores d’espera es fan llargues. Els vols es van retardar més d’una hora, i finalment l’avió va sortir a la una de la matinada. Durant l’espera i després de la facturació i pes de cadascun dels equipatges amb DNI, jocs i entrepans, però també trobades de nens del mateix poblat que han passat l’estiu en diferents destinacions.

Minetu, Aziza, Aisha, Hamet, Mama, Hanna, Najiba, Mimi i així fins a 24 noms són els nens que han conviscut en les famílies d’acollida andorranes. Darrere de cadascun d’aquests nens hi ha una història. Una vida real que als que estem aquí no només ens recorda que hi ha un tercer món sinó que ens posa un peu en ell. Aquest món, tant llunyà sempre, s’apropa, i ens fa veure els seus rostres i ens mostra els seus sentiments. L’experiència descobreix el desequilibri de la balança, la injustícia i la manca d’oportunitats en la què viu aquest poble.

Amb aquest programa les famílies es comprometen a passar diferents revisions mèdiques aquests nens. Es tracta de que aquests nens puguin sortir durant els mesos d’estiu de les altes temperatures del desert (que giren al voltant dels 50 graus) i de la manca d’aliments, per conèixer també altres cultures. No es mostrar-los cap caramel que després no puguin menjar. És una oportunitat, sense la qual aquests nens no coneixerien altre món que el de la sorra dels campaments. Es tracta com no de sensibilitzar als que estem aquí, per treballar i per cooperar amb els que no estan tant bé com nosaltres. Es tracta d’adquirir aquella responsabilitat que tothom té o hauria de tenir.

A les escoles del Sàhara se’ls ensenya el castellà, i aquí venen a practicar-lo, encara que en pocs anys ja parlen tant el castellà com el català.

Moltes famílies, la majoria repeteixen cada any amb el nen o nena que se’ls ha adjudicat, o inclòs amb dos. D’altres s’atreveixen a provar. És un adéu fins l’any vinent per aquells que tornaran, i un adéu indeterminat per als que ja han complit 12 anys. El contacte per telèfon mòbil es manté i són moltes les famílies que prenen el pas de viatjar al Sáhara i de passar deu dies amb les famílies al campament i comprovar així, de primera mà, com viu aquest poble i conèixer la seva cultura.

«Aquesta experiència enganxa», això diuen molts que l’han provada. La convivència en primera persona amb nens que no han vist mai un lavabo, un llit, o que es sorprenen amb l’aigua corrent, i com no amb tantes i tantes coses que nosaltres no valorem, com diu l’anunci, no té preu.

Felicitat envejable

Són nens que els que són pares diuen que no poden comparar-se amb els fills. Els sahrauís no es cansen d’agrair-te cada dia qualsevol cosa que els ofereixes. Són diferents perquè són feliços i la seva felicitat no depèn d’adquirir un joc de la Play. Són feliços, simplement.

Aquesta és, potser, una de les coses més importants de la què ells gaudeixen i nosaltres manquem i envegem.

Tot i les mancances en les què viuen, els nens sahrauís els sobra alegria. Pot ser la principal arma per fer front a una vida en una terra amb un mur de més de 2.000 quilòmetres vigilat per 150.000 soldats de l’exèrcit marroquí, que està estretament vigilat amb radars i rodejat per un extens camp de milions de mines antipersona.

Cadascun d’aquests rostres han ensenyat a les seves famílies andorranes la seva manera particular de viure, de ser com són i han adquirit coneixements. Un d’ells, pot ser el més important, és que hi ha un altre món i altres oportunitats fora dels campaments, i que han de lluitar perquè el seu país també formi part d’aquest mercat d’avantatges, i així pot ser equilibrar un poc més la balança. El Sàhara però té primers altres deures com és l’autodeterminació.