set mesos sense Ainhoa, Enric i Rossella

Hola a tots

Una vegada més ens hem reunit, ací, per clamar per recordar el segrest dels nostres amics Ainhoa, Enric i Rossella.

Ahir va fer set mesos que van ser segrestats per un grup de terroristes.

Ahir va fer set mesos que es va obrir un parèntesi en les seues vides, en les vides dels seus familiars i amics, i en les nostres vides.

Un parèntesi de silenci que ha estat trencat en algunes, molt poques ocasions: hem sabut que es troben bé de salut, que estan vius (en aquesta setmana mateix, una nota en la premsa italiana ho reafirma). També hem sabut que els segrestadors han amenaçat amb acabar amb la vida d’Enric. Hem sabut d’ells, també indirectament, per totes les notícies sobre els fets que han ocorregut a Mali, el territori on es troben, amb els seus captors.

Són notícies, quasi totes elles, desalentadores.

Nosaltres només esperem una notícia: la del seu alliberament. La del seu retorn, sans i estalvis, al seu poble, amb els seus familiars i amics.

Des d’ací fem un clam perquè els qui tenen a la mà la possibilitat de fer alguna cosa perquè això siga possible, la facen.

Un clam per visualitzar aquesta injustícia que s’abat, també, sobre tots nosaltres, els amics del poble sahrauí, i sobre el mateix poble del Sàhara Occidental.

Hui llegirem un poema de Saleh Abdalahi

Mi caravana

La vida, entre la arena y la remota lluvia,

se busca a lomo de pala y pico en el ojo
de un pozo ciego.

La caravana huyendo del íncubo de la guerra

vino arrastrando consigo hambruna
de nubes y sal de llanto en los ojos
para asentarse en este oasis de arena.
Entonces floreció la vida y el tallo
brotó de la tierra y luego dio fruto
de exilio que maduró con la espera.
La espera se hizo larga y negra en el corazón
otoñal de aquella madre que creyó
que la sed de su raíz lo saciará mañana
y sin saberlo en la espera engendró más hijos
para la guerra.
La mañana llegó furiosa, descalza, con la sangre
en la camisa, llegó con una herida,
con dos heridas llegó,
la de la libertad y la del filo de la ira.

La espera se hizo larga en la mirada de aquella niña

que se asoma cada mañana en la jadeante voz de un almuédano,
que aspira su destierro en la sombra de una pared de adobe
aunque la mañana ya no tiene herida viva.
La ira en silencio va con su negra hacha
abriendo profundas grietas en la luz de la paciencia,
que castiga en la intemperie la multitud de una caravana
que espera entre dos alas la lluvia, en el corazón de cada mañana.