Bona nit a tots i a totes.
Dissortadament, ens hem de
continuar reunint sense saber res dels nostres amics, dels cooperants
segrestats el passat 23 d’octubre.
Ens continuem reunint perquè
encara no hem sabut allò que volem saber: que són lliures.
Mentre, ací, la vida continua amb
els seus goigs i les seues penes, ells només tenen l’angoixa de no saber què
passarà demà.
Mentre, els seus familiars i els
seus amics ignoren què és d’ells.
Mentre, un grup de terroristes, de
covards, que usen la crossa de les metralletes per suplir la falta de la raó,
continuen intentant posar-nos la por al cos als amics del poble sahrauí;
continuen intentant posar la por al cos al mateix poble sahrauí.
Els refugiats sahrauís, per la
seua banda, als campaments, ara viuen amb la presència del segrest com a arma
que pretén dissuadir-los de la seua lluita per la llibertat, per la recuperació
del seu país; del territori d’on van ser expulsats per uns altres que també
usaven les metralletes com a crossa per suplir la falta de la raó.
Nosaltres no trobem la diferència
entre aquells i aquests. Volen el mateix, pretenen el mateix: atemorir el poble
sahrauí, atemorir els amics del poble sahrauí. Però no saben que no ho
aconseguiran.
El silenci que envolta aquest
segrest ens angoixa, això sí; però hem de senyalar que també és un silenci
d’oblit: un oblit que ja fa massa anys que dura. El oblit amb què volen fer
claudicar la llibertat sota la bota dels interessos econòmics.
Per acabar, permeteu-me que us llija un poema de
la poetessa sahrauí Zahra El Hasnaui, del grup de poetes sahrauís, Generación de la amistad, que escriuen
en espanyol.
Diez y uno
A
las madres saharauis,
desaparecidas
durante años en mazmorras marroquíes,
a
las infancias robadas.
Diez años y un día
en este dilatado desvelo
mirando sin ver.
Diez años y un día
afanándose la Ignorancia
en velar la Razón
Decidle,
que no reproduce
el ojo su imagen.
Que mis dedos
en el aire acarician
su voz, su andar
torpe y gestos
que trazan su nombre
de derecha a izquierda
y de izquierda a derecha
lo vuelven a trazar.
Decidle,
que, temblorosos,
no olvidan la abultada
mudanza del tiempo.
Decidle,
Que aunque
raptara el lienzo
yo ya bebí su sonrisa
y me embebí por los siglos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada