Bona nit a tots i a totes.
Una vegada més ens hem de tornar a
reunir, ací, per clamar per l’alliberament dels companys Ainhoa, Enric i
Rosella.
La setmana passada ens reuníem amb
el regust agredolç de veure com, si bé havíem tingut alguna notícia dels segrestats,
ara tornem a estar submisos en el silenci que ve regnant des de fa més de
quatre mesos.
Nosaltres, des d’ací, cada dijous
alcem un crit contra l’oblit, contra el silenci. Un oblit i un silenci amb què
els voltors volen cobrir les seues iniquitats. Les seues vergonyes.
Ara són tres joves, que han estat
segrestats, però des de l’any 75 és tot un poble el que ha estat, i encara
continua segrestat per aquells voltors que es barallen per tindre una posició
predominant en la seua tasca de l’espoli.
Uns voltors que volen que el
silenci –i l’oblit- s’estenga definitivament sobre tot un poble i sobre la
solidaritat que desperta.
I és que la dignitat d’aquell
poble en la seua resistència per aconseguir la llibertat, i la simpatia que
desperta aquella lluita entre el nostre poble i els pobles veïns, molesta els
voltors dels interessos generals, que no volen ser molestats mentre s’apressen
a rosegar les despulles d’aquell que encara no és un cadàver, que encara no han
matat.
La solidaritat, el moviment
solidari, ací i en d’altres llocs, és sobretot una denúncia de la ineficàcia
dels governs en complir això que, pomposament, anomenen objectius del
mil·lenni. Objectius que es marquen per esborrar la pobresa, la misèria, la
injustícia... del món, però que són uns objectius que, curiosament, s’esborren
ràpidament de la seua memòria.
La nostra expressió de
solidaritat, ací, en aquesta plaça, amb els segrestats, i amb les seues
famílies i els seus amics, és el crit silenciós de la indignació contra els
últims responsables de les injustícies al món, contra els poderosos que tenen
l’ànima del material dels diners.
Amb aquest crit silenciós volem
despertar les consciencies adormides, silenciades pel vel que ens vol amagar la
realitat més crua.
Vamos a despertarnos
Vamos a despertarnos del
letargo de este sueño
que corroe nuestra
memoria.
Disparad vuestras
carabinas de olivo
contra las tempestades del
olvido,que pretenden vaciar nuestros cofres,
del olor de las guerras,
del suicidio del tiempo,
de la esterilidad del alma.
Mirad hacia el espejo de
ayer para contemplar
nuestro rostro;el de los escombros del amor en la ciudad ausente,
el de los espejismos donde vaga nuestra infancia,
el de la tempestad de lágrimas que ensució el rostro del cielo.
Y recordad la ignominia de
los pechos que amamantan
la voraz apetencia de la
guerra.
NO OLVIDAD, NO OLVIDAD
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada