Ainhoa, Enric i Rosella. Cinc mesos segrestats

Bona nit a tots i a totes

  

Demà farà cinc mesos que els cooperants Ainhoa, Enric i Rosella van ser segrestats mentre treballaven en la cooperació amb el poble sahrauí.

Demà farà cinc mesos que van ser privats, violentament, de la seua llibertat de moviments.

Demà farà cinc mesos que els seus familiars, que els seus amics, no poden abraçar-los, no poden compartir amb ells unes paraules

En aquests cinc mesos han passat moltes coses: hem tingut unes eleccions; han vingut els Reis –els de de veres-, hi ha hagut èxits i fracassos en competicions esportives, hi ha hagut notícies clamoroses, ens han dit que alliberaven una de les segrestades (cosa que no va succeir realment), hem superat una nova edició de les falles... han passat moltes coses, mentre ells veien com el sol es ponia, cada dia, sense poder moure’s lliurement. Sense poder tornar a casa, sense poder tornar a veure els seus éssers estimats.

Ara, un nou element s’afig a la incògnita. El colp d’estat que s’ha produït a Mali. D’una banda ens referma en els dubtes que expressàvem, ara fa un parell de setmanes, arran del viatge secret del ministre d’afers exteriors espanyol a Mali. El mateix ministre hui ha reconegut que, com que els segrestats es troben en una zona que escapa al poder de Bamako (la capital de Mali), aquest colp d’estat no afecta la seua situació. Però, aleshores, què feia Garcia Margallo parlant amb el president –ara enderrocat- de Mali? O va parlar amb una altra gent, en un altre lloc?

Més dubtes que no fan més que augmentar l’angoixa dels familiars i amics dels segrestats.

Nosaltres, mentre els nostres companys no siguen lliures continuarem reclamant el seu alliberament.

 

 Ara llegirem un poema de l’escriptor Mohamed Ali Ali Salem, del grup Generación de la amistad saharaui.

Las palabras

Las palabras

a veces, las palabras
a brotes de hechizantes arrullos
como silentes aves se posan
lloviendo leve, profundamente
un olor de albahaca
un ahumado corazón,
una dicha de doble sentido,
una anatomía de dicha
donde se confunde el mira,
el toca, el gusta, el huele,
enfilados en ansia de tímpano.

Incipientes palabras

alados verbos,
yertos hilos, insomnes fonemas,
embelesador cutis de voz
y nupcias de oído y lengua
en alfombras de teléfono.

Sé que las voces han atracado
en la ribera de aquello.
Aquello que el pudor
y el espectro de la duda
anhelan atenuar.

Pero…, la plática telefónica

de sintaxis pronta,
la cálida caricia de oído
el poético jugo,
la afinidad, la dulzura
del encuentro telefónico
disipan su timidez
y mi temor al ocaso
de este alba que despierta.

Las palabras,

a veces las palabras,
la tupidas, las transparentes
hijas de lo que pensamos,
aletean, vuelan y vuelan,
trazando confines de Venus.
 
A veces las palabras
absorben de los ojos su brillo,
su esencia, su semántica
y aletean,
revolotean y se posan
en aquel lugar, en el de esto
que tenemos entre manos
y a donde el cutis de tu voz
ofuscadamente me llevan.

… Y a veces las palabras

susurran una dicha del doble sentido,
la dicha palabra del indecible
y cierto alba que despierta.